Vendre RDT

Diuen les males llengües que hi ha una campanya per blanquejar la venda de Raúl de Tomás aquest estiu. Entenc que els defensors d’aquesta teoria de la conspiració creuen que el club ja ha pres una decisió, que ha mogut els fils oportuns perquè els líders d’opinió facin una feina prèvia de mentalització entre l’afició i que jo soc un d’aquests fils. Tant de bo. Tant de bo tinguéssim un club amb una estratègia i una planificació tan definides i amb una capacitat de moure fils tan eficient.

RDT és un dels millors jugadors que hem vist amb la samarreta de l’Espanyol. Un d’aquells que, des del primer dia, tens la sensació que “no ens toca”, que té una qualitat superior al nivell mitjà del club. Com, per dir exemples relativament recents, va ser el cas d’Osvaldo o Coutinho. Regals del destí que has d’aprofitar al màxim perquè saps que volaran aviat. Però una cosa és que nosaltres ens sentim així i una altra que ells ho visquin d’aquesta manera. I massa sovint he tingut la sensació que el davanter creu que ens fa un favor jugant a l’Espanyol. I no. Amb nosaltres s’ha consolidat com a jugador de primer nivell, amb nosaltres ha arribat a la selecció. El jugador més car i més ben pagat de la nostra història. Màxim golejador cada temporada, clau en l’ascens, clau en la salvació (mediocre) d’enguany. Com diuen els repel·lents, win-win.

Però més d’un cop he escrit que això nostre (o d’alguns de nosaltres) amb RDT és sexe però no és amor. Un sexe salvatge i molt satisfactori, però que només qui no s’ha enamorat de veritat confon amb l’amor.

El compromís de RDT amb l’equip és insuficient. No pressiona, perd pilotes perilloses i se sacrifica selectivament. Tens la sensació que juga el seu partit, que veu els seus companys com comparses de la gran estrella. Fins i tot quan els anima o els disculpa ho fa des d’una condescendència un punt arrogant. I és bo, molt bo. Però no tant com per tenir aquesta actitud.

Dissabte contra el Madrid els pericos estàvem enfadats i avergonyits. Per això no vam entendre l’abraçada i la complicitat amb Ancelotti. Per molt amics que siguin, no era el moment: no estàvem en condicions d’entendre cap abraçada. I encara menys que qui es va autoexpulsar enrabiat els dies del Betis i l’Athletic Club acabés amb tanta pau d’esperit el partit de dissabte.

No vull vendre Raúl de Tomás. I encara menys si els recanvis han de ser Calleris o Ferreyras. Però o el jugador es compromet amb l’equip o els seus gols només seran un analgèsic temporal per a un malalt estructural. Per créixer necessitem un RDT diferent o bé els diners generats per RDT ben invertits.