Units per sobreviure

BarcelonaEstic acostumat a rebre crítiques –i, fins i tot, insults– com a resposta a molts dels meus articles. La immensa majoria venen pel mateix motiu tot i que de bàndols teòricament contraris. Pericos apolítics nostàlgics de dictadures feixistes i culers amb pensament d’arrels totalitàries que volen imposar una idea de país que deixa (en el terreny esportiu i en molts altres) més de la meitat dels catalans a fora. Tant els uns com els altres són al·lèrgics a la diversitat i volen enviar l’Espanyol al córner fins a convertir-lo en un ens exòtic i estrany. Òbviament, les crítiques i els insults d’aquestes persones –pericos i culers– em fan una certa gràcia malgrat que no soc immune als atacs personals.

De la mateixa manera que em fa gràcia que els enemics de la diversitat i de la intel·ligència m’ataquin, em dol que a les persones que valoro, als qui formen part del meu equip (real i metafòric) els sembli malament algun dels meus articles. Em passa quan ho fan amics raonables del Barça o del Girona, com va passar un cop amb l’estimat Josep Maria Fonalleras. I encara més quan es tracta de pericos que veuen i viuen el club com jo. Això, després de gairebé catorze anys d’escriure un article perico a la setmana en aquest diari, m’ha passat per primer cop aquest estiu. Preveient una mort agònica del club, expressava el desig íntim de la seva desaparició immediata. No es tractava de defensar una mort digna: era, com sempre que es reivindica l’eutanàsia, la defensa d’una vida digna. Tot el contrari del que –si se’m permet la metàfora, que ja entenc que té un punt desagradable– ha viscut l’Espanyol en els últims anys i preveig que visqui en els pròxims.

Però em va quedar clar que la gran majoria de pericos no estan d’acord amb desconnectar el malalt. Fantàstic. Mentre visqui, hi seré. Ara bé, el que no té cap sentit és que, sabent, com tots sabem, que la situació és crítica, es vulgui cremar tot després del primer partit de Lliga. Cap de les nostres crítiques ni dels nostres xiulets afectarà positivament el club. Tot el contrari: per a Chen i per a Mao serà indiferent, i per als jugadors, negatiu. Som els que som i tenim el que tenim. Un equip que justeja i un entrenador de la casa sense experiència a Primera, però que ens hi va pujar. La nostra feina com a aficionats és animar a cada partit des de la consciència que cada punt serà d’or. Per tant, vivint cada partit com una final i celebrant cada victòria com un títol. No hi ha alternativa. Bé, sí, n’hi ha una, però no us va agradar.