Un últim esforç abans de cremar-ho tot

BarcelonaEls pericos som pocs i mal avinguts. Fa uns anys vaig escriure que l’únic que ens unia era el minut 21. La resta, baralles i desavinences. Ara, però, hi ha plena coincidència en dues coses molt importants: tots volem que Chen vengui el club (i a qui el vengui ha passat a un segon pla perquè és gairebé impossible fer-ho pitjor) i tots volem l’ascens. Dos grans desitjos que són variables independents. En cap cas l’ascens canviarà la necessitat de tenir un altre propietari. En cap cas la venda serà un consol si seguim a Segona. Necessitem pujar. Necessitem vendre. I cap de les dues coses depèn de nosaltres ("nosaltres" som els socis i aficionats, els qui de veritat patim, als qui diumenge ens va costar agafar el son).

Diumenge molts ho volíem cremar tot. El joc a Lezama va ser desesperant. Però encara ho va ser més no veure una actitud de patiment en els nostres jugadors. Un sol gol ens mantenia vius per a l’ascens directe i en cap moment l’equip ens va transmetre que en fos conscient. Anar al play-off és la confirmació d’un fracàs col·lectiu (en el qual les responsabilitats pesen en funció de la jerarquia: Chen, Mao, Garagarza, els tres entrenadors i els jugadors). Arribar-hi amb un partit lamentable ens va indignar i entristir a parts iguals. La sensació era de derrota final. I quan ja ho has perdut tot t’ho pots permetre tot: demanar dimissions, xiular els jugadors, cremar-ho tot, abandonar el club a la seva (mala) sort.

Ara bé, la sensació de derrota final no es correspon amb la realitat. Perquè encara podem pujar. Aconseguir-ho no canviarà (ni tan sols maquillarà) el fracàs de la temporada (ni el de la gestió de Chen en tots aquests anys). Però ara toca aparcar aquest debat. No per protegir-los. No per esperar a veure què passa amb el play-off per posar notes. Ara hem de concentrar-nos en el més immediat i important: pujar. I no hi ha sortida: el jugarem amb la plantilla actual, amb Manolo a la banqueta, amb Garagarza a la direcció esportiva, amb Mao a la llotja i amb Chen (pare o fill) d’amo. Ells –els jugadors i Manolo– són l’instrument de la nostra felicitat o de la nostra desgràcia. No ens podem despistar. Els hem de donar tot el suport. No mirar enrere, no passar comptes, confiar. Al marge de si s’ho han guanyat. Perquè ara no és, encara, l’hora de jutjar per molt clara que tinguem la sentència. Ara és l’hora d’animar, de tenir esperança, de pressionar el contrari i, sí, de tenir il·lusió, com va dir Pere Milla, per guanyar dues eliminatòries que ens tornarien a casa. Hem d’estar amb ells. Fem-ho per nosaltres.