John Lauridsen: "RDT? Cap jugador pot pensar que està per sobre de l'equip"

BarcelonaAmb la incorporació de Martin Braithwaite, l’Espanyol torna a tenir un jugador danès a la plantilla 34 anys després de la sortida de John Lauridsen. A banda de repartir elogis al seu compatriota, el Gran Danès repassa en una entrevista a l’ARA els seus inicis al club blanc-i-blau, el seu fitxatge frustrat pel Sevilla, rival d’aquest dissabte de l’Espanyol (16.15 h, DAZN) i la situació de RDT. 

Braithwaite, com vostè, va passar per l’Esbjerg danès abans d’acabar a l’Espanyol. ¿Recorda veure'l jugar a Dinamarca?

— Sí. A l’Esbjerg ja apuntava maneres: tenia una força i una rapidesa sorprenents. Va començar jugant al mig del camp, però el van avançar perquè podia fer mal i sorprendre els defenses. És un noi humil, té un bon caixet a Dinamarca, per això ha disputat uns quants partits amb la selecció. No tothom pot dir que ha jugat al Barça. Pot estar orgullós del que hi va fer i, a més, va demostrar que era un gran professional. M’agrada el seu fitxatge per l’Espanyol, pot fer-hi coses bones. A banda de les moltes qualitats futbolístiques que reuneix, té una experiència que ens anirà molt bé. 

Vostè va aterrar a l’Espanyol fa quatre dècades, però encara segueix sent un ídol molt estimat per l’afició. ¿Va ser el club més especial de la seva carrera?

— Sí. Van ser els millors anys de la meva carrera. No et quedes set anys en un club si no hi estàs bé. Només en tinc records bonics, i encara mantinc el contacte amb els jugadors d’aquella època, amb qui compartim un grup de Whatsapp. Sempre he tingut un sentiment molt especial per l’Espanyol. Els anys que hi vaig passar van ser l’etapa que m’ha marcat més a la vida. 

I això que va estar a punt de fitxar per altres clubs…

— Primer, un agent em va oferir anar a l’Ipswich Town [club anglès que acabava de guanyar la UEFA], però no ho vaig veure a prop. Després de guanyar la Lliga danesa, un intermediari em va venir a veure en un partit de la Copa d’Europa contra l'Halmstads suec. Vaig jugar bé, vaig marcar un gol i em va convidar a veure les instal·lacions i l’estadi del Sevilla. Vaig estar negociant amb ells, però no vam acabar arribant a un acord. Em va entristir no poder anar-hi perquè volia marxar a Espanya a viure el meu somni. Afortunadament, després va aparèixer l’Espanyol. Em van oferir anar a fer un entrenament per veure’m jugar i em van agafar. 

El canvi no li va anar malament. Van aconseguir ser tercers a la Lliga i classificar-se per a una final de la Copa de la UEFA.

— El que vam aconseguir va ser increïble. Vam formar un gran grup molt vàlid. Aquells èxits esportius són el resultat d’haver jugat junts tants anys i de formar una base que va fer les coses molt bé. Javier Clemente va introduir en el club unes noves formes d’entrenar, ens canviava constantment i així tots ens sentíem utilitzats i part de l’equip. Quan vaig tornar a casa després de no haver estat convocat al partit de tornada de la final de la UEFA vaig explicar-li a la meva dona tot el que en pensava. És cert que va ser un dels motius que van marcar la meva sortida de l’Espanyol, però no l'únic. Estava trist i enfadat, m’hauria agradat ni que fos estar a la banqueta, però vaig acceptar la postura de l’entrenador com feia la resta de l’equip. Enteníem la frustració de no jugar en algun moment. Per sobre de tot hi havia l’Espanyol i els companys d’equip. 

Parla del concepte equip, paraula de moda a l’Espanyol des de l’arribada de Diego Martínez i després de tot el serial viscut amb RDT aquest estiu.

— Per molt jugador que siguis, el club sempre està per sobre. Cap jugador pot pensar que està per sobre de l’equip i del club. Qui no ho entengui està equivocat. Perquè un equip funcioni cal que tots contribueixin amb tot allò que tenen. Això va ser el que ens va donar força a la nostra època. Va ser la clau del nostre èxit: vam convertir-ho en una fortalesa i no en una debilitat. 

Ara treballa en una empresa comercial. ¿No li cridava l’atenció ser entrenador?

— Vaig entrenar un temps nens i nenes, no em veia dirigint professionals. Quan vaig retirar-me estava cansat i no tenia ganes de futbol. Era important per a mi poder fer una altra cosa i netejar el cap. Després de penjar les botes a l’Esbjerg, una de les empreses patrocinadores, Blue Water, em va oferir treballar amb ells. Vaig tenir la sort de poder fer la ruta entre Dinamarca i Espanya, que em va permetre poder seguir visitant Barcelona i parlant castellà. I haver estat futbolista em va ajudar en els primers anys en aquest nou rol. Ara molts jugadors, amb el que guanyen, poden deixar de treballar quan es retiren. Nosaltres havíem de fer alguna cosa diferent.