Qui plora, mama (una mica)

El dia de Reis és la meva celebració nadalenca preferida. Perquè és l’última, pels regals i, sobretot, perquè és l’única en què ens trobem tota la meva família. És el dia dels Fina. Ple de nostàlgia i d'enyorança de casa els avis, de record d’uns pares que van morir tots massa joves, de cantar les cançons que ells cantaven i de discutir sobre els seus defectes tot pensant ingènuament que nosaltres som una versió millorada del que van ser. En tot l’any és l’únic dia que ens trobem tots els cosins i les ties que han sobreviscut als seus marits i germans.

Al costat d’un dia així, un Espanyol-Getafe de Copa no era gens prioritari. Tenia clar que ni hi aniria ni el veuria. Fins i tot em vaig oblidar de seguir-lo per les xarxes. Fins que em va arribar un missatge irreproduïble aquí del meu germà Antonio de la Torre. Per confirmar el que s’hi intuïa, vaig buscar notícies sobre el partit a X (abans i sempre, Twitter) i em vaig trobar que des del compte de la televisió de tots els catalans –també dels pericos– se celebrava amb sis os, sis, el gol del Getafe de Bordalás. Ja estem acostumats que quan els bons catalans ens marquen, TV3 celebri els gols amb un entusiasme molt superior a quan és a l’inrevés. Ja hem entès que som mals catalans. Però, esclar, entre el Getafe i l’Espanyol...

Molts pericos vam protestar i ens vam queixar. Mira’ls com ploren, deien els que tu i jo sabem amb l'arrogància injustificada habitual. Doncs sí, plorem perquè aquesta és l’única manera d’aconseguir una mica de respecte. Perquè les redaccions d’esports catalanes –la de la ràdio i la televisió públiques també i especialment– estan plenes de periodistes que van gaudir amb l'últim descens, que disfruten amb les nostres derrotes i que voldrien la nostra desaparició. I te’ls trobes dirigint programes, entre els redactors i, òbviament, entre els becaris (com el que suposo que era qui va celebrar com a propi el gol del Getafe).

Explicar que fan mal al periodisme és inútil. Repetir que un servei públic ens ha de respectar a tots, també. Només queda plorar, fer-nos pesats plorant. Perquè funciona. Molts d’ells, quan ens respecten és perquè preveuen les conseqüències que tindrà no fer-ho. Les nostres llàgrimes són útils. Dissabte, per exemple, després d’un parell d’hores de protestes i queixes, el tuit va desaparèixer. Si no haguéssim reaccionat encara hi seria.