És el pitjor moment de la nostra història

El tema perico de la setmana és el canvi d’entrenador. No crec que hi hagi cap seguidor de l’Espanyol que no desitgés que Luis García triomfés com a entrenador del club dels seus amors. A tots ens hauria agradat celebrar amb ell l’ascens i sentir-li dir un altre cop allò que tants cops ha repetit i tan feliços ens fa: “El millor de Barcelona és ser de l’Espanyol”. A més a més, la seva proposta futbolística era atractiva. Tenia una idea i li era fidel. Fins i tot massa. Els resultats no l’han acompanyat i l’equip estava en plena involució.

La destitució era, crec, inevitable. I discutible, òbviament. Una discussió que alguns han portat al terreny personal. Per a un cert entorn mediàtic perico –necessari, però massa proper, massa apassionat i massa endogàmic– la destitució ha estat el triomf del mal (Garagarza, a qui l’hi tenen jurada des del primer dia) contra el bé (Luis, amic personal d’alguns i mite perico per a tots). Jo estic fora d’aquests cercles. La meva feina en relació a l’Espanyol és aquesta columna setmanal. No conec Luis, no conec Garagarza. Penso que encara és d’hora per jutjar la feina del director esportiu i que el ja exentrenador estava esgotant el seu crèdit. 

La imperiosa necessitat de pujar el primer any és una de les poques coses que compartim tots els pericos. Això, el minut 21 i, crec que ja podem afirmar-ho, la nefasta valoració de l’era Chen Yansheng. És el pitjor moment de la nostra història. Em nego a valorar cada fet de manera aïllada. Per aquest motiu no entro en el detall d’entendre i jutjar cada cas. A vegades, tot i que sembli una paradoxa, la mirada global és més encertada que la detallada. La llista de fracassos és tan llarga que no vull entrar-hi: dos descensos en tres anys, jugadors del planter que ens enganyen i marxen lliures, mites del planter que marxen, CEOs poc preparats per a la seva funció (l’únic que ho estava va voler vendre el club), cinc directors esportius en vuit anys (projecte?, quin projecte?), trituradora d’entrenadors (i el que ens classifica per a Europa marxa), cap idea estratègica i clara per fer créixer socialment el club, menystingut pels òrgans futbolístics. 

Dirigir i gestionar un club de futbol és molt difícil. Perquè els intangibles són complexos i els tangibles molt tècnics i, tanmateix, un punt atzarosos. Cal lideratge i capacitat de seducció. I tenir les idees clares, entenent que aquestes idees no es poden reduir a quadrar els comptes. Perquè si només penses en això t’oblides de la resta i, a sobre, hi perds diners.