El pitjor any de la nostra història
El balanç d’aquest any 2023 que s'acaba no pot ser més negatiu. Allà on no ha arribat la nostra capacitat d’autodestrucció, s’hi han afegit forces externes que han completat la feina. Perquè no podem oblidar ni una cosa ni l’altra: que l’Espanyol estigui en les pitjors mans possibles no impedeix que hi hagi hagut unes actuacions –que cada cop estic més convençut que han estat voluntàries– per acabar-lo d’enfonsar.
Qui em llegeix habitualment i amb honestedat sap que no estalvio crítiques a la nefasta gestió del club. Però això no treu –i fa ben poc ho ha dit una jutgessa– que algú va decidir perjudicar-nos. N’ignoro els motius i no m’agraden les interpretacions conspiranoiques, però en un futbol tan podrit com l’espanyol i amb personatges tan foscos com Rubiales, Tebas, Negreira o Roures, no cal cap paranoia per creure en conspiracions.
Estic convençut que si l’Espanyol estigués en unes mans més competents i més implicades no hauria estat tan perjudicat. Si a les nostres debilitats estructurals (ser un club petit, tenir la premsa del nostre país en contra, viure a l’ombra d’un gegant omnívor i depredador) hi afegim mandataris porucs i incompetents, la combinació és explosiva i destructiva. És per això –i per moltes altres coses– que la millor notícia per a l’any que aviat comença serà que el senyor Chen es vengui la més fracassada de les seves joguines. Tenir un bon mercat d'hivern o fins i tot l’imprescindible ascens només seran pedaços per allargar l’agonia.
Però no menystinguem els pedaços: necessitem que Garagarza ens il·lusioni fitxant jugadors que marquin la diferència. El fons d’armari és a l’Espanyol B. Per a aquests cinc mesos necessitem jugadors titulars i reconeguts. Que vinguin amb ganes i sabent on venen. Però que les coses urgents no ens facin perdre de vista les importants: està en joc la mateixa existència del club. Tot i que quan ja no quedi res, quan la mala empresa xinesa en la qual s’ha convertit el club desaparegui, alguns seguirem fidels. I aquí rau l’única esperança.
Perquè l’Espanyol és un miracle. La paraula resiliència es va inventar per descriure’l. Aquests dies de celebracions nadalenques a cada taula familiar hem tornat a constatar que el seu odi segueix viu i el nostre orgull intacte. L'un i l'altre es retroalimenten. Com més brometes absurdes hem d’aguantar més clar tenim que hem de mantenir el miracle de la nostra existència. Contra tots i contra tot: un cop més prenem aquesta resolució.
