Una passió insòlita per a un president de Catalunya
Salvador Illa admirava Dani Solsona a Sarrià i va arribar a entrenar l’equip d’una penya de l'Espanyol a la Roca del Vallès
BarcelonaPassi el que passi durant el seu mandat, Salvador Illa passarà a la història de Catalunya. I no (només) per haver tornat el PSC al capdavant de la Generalitat catorze anys després, sinó, sobretot, per esdevenir el primer president de Catalunya que és aficionat i soci de l’Espanyol. El seu sentiment blanc-i-blau, de fet, va néixer força abans que el seu interès pel món de la política. Molt abans d’aprendre a gestionar una pandèmia o d’aspirar a governar Catalunya, Illa havia jugat a futbol, però sobretot havia admirat de ben a prop el talent de Rafa Marañón, Dani Solsona o John Lauridsen.
A tots ells els va arribar a veure en directe a l’Estadi de Sarrià, on anava amb el seu pare, Josep, i el seu avi patern, Salvador. Aquest últim va ser qui va contagiar tota la família del sentiment perico. Un dia, a l’escola, uns companys de classe van començar a trepitjar una bufanda de l’Espanyol que l’avi li havia regalat al seu net Salvador. “Aquests que te l’han trepitjat, si volen jugar a futbol, ho hauran de fer amb els colors de l’Espanyol, perquè muntarem una penya”, va respondre el seu pare, que va fundar la Penya Blanc-i-blava de la Roca del Vallès. I, amb ella, un equip de futbol on Illa va arribar a entrenar un dels equips base durant un any. “Vaig aprendre i gaudir molt entrenant”, va recordar fa uns anys en una entrevista a Perico que Vola.
Illa mai s’ha amagat del seu sentiment espanyolista. L’endemà de l’ascens de l’Espanyol a Primera, de fet, va anar a dinar amb el seu pare per celebrar-ho, tal com va reconèixer fa unes setmanes a l’ARA. “Soc soci i li donaria un disgust al meu pare si no ho fos. Ara no puc anar tan sovint al camp com ho feia de més jove, però mantinc les meves arrels blanc-i-blaves i no me n’amago, sinó que ho dic amb molt d’orgull”, va afegir. El nou president de la Generalitat reconeix que la seva militància “no ve d’una decisió racional, sinó per sentiment, perquè el pare i l’avi ho eren, però amb els anys m’he anat reafirmant”.
Illa diu que ser perico “implica a vegades anar a contracorrent, sense que això signifiqui tenir animadversió cap a ningú". "Reivindico la pluralitat d’opcions i defenso el nostre espai”, afegeix. El 2021 va arribar a anar més enllà: va reclamar un tracte equitatiu per part d’algunes de les principals institucions del país. “La Generalitat ha de ser neutral envers els equips d’elit de tots els esports, i en particular del futbol a Catalunya”, va respondre al preguntar-li si el Govern havia de destinar els mateixos recursos a l’Espanyol que al Barça. També es va referir a la corporació audiovisual: “Una televisió pública ha d’estar al servei de tot el país”. I, fins i tot, a la presència de clubs esportius en llibres escolars: “No només han de parlar del Barça i l’Espanyol, també poden fer-ho del Girona, el Sabadell o el Nàstic. Han d’incloure tot el ventall d’opcions que hi ha a nivell esportiu a Catalunya”.
La presidència de la Generalitat, un càrrec amb majoria culer
Abans d'Illa, però, els presidents han estat gairebé sempre barcelonistes, tot i que algun no seguia gaire el futbol i Puigdemont també s'estima el Girona. El primer president de la Generalitat que va anar a veure futbol va ser, per descomptat, Francesc Macià. Normal, ja que abans de la seva elecció el 1931 caldria remuntar-se a Josep de Vilamala, que va deixar de ser-ho el 1714 amb el Decret de Nova Planta. L'Avi Macià, interessat en l'esport, va deixar-se veure en molts camps; va penjar medalles del pit de directius i jugadors de diferents clubs, del Barça al Júpiter, i va arribar a presidir una copa que va portar el seu nom, guanyada pel Barça el 1931. Macià, però, no és que fos un gran seguidor barcelonista, però li tenia simpaties, al ser un club ja marcadament catalanista.
Amb Lluís Companys passaria el mateix. Va anar a molts partits, es deixava veure en esdeveniments esportius i el club que seguia més era el Barça, especialment un cop va arribar a la presidència blaugrana un company d'aventures polítiques, Josep Suñol i Garriga. Tots dos serien executats pels franquistes.
El primer president de la Generalitat que estimava el futbol obertament seria Josep Tarradellas, soci del Barça. Exiliat primer a Suïssa i després a França, va ser elegit president de la Generalitat el 1954, succeint Josep Irla. Després de negociar amb Adolfo Suárez el restabliment de la Generalitat, el 23 d'octubre del 1977 va retornar a Catalunya. I una de les primeres coses que va fer seria anar al Camp Nou, estadi on no havia pogut anar mai fins llavors. Tarradellas, que havia jugat a futbol i sí que havia anat al vell camp del carrer Indústria i les Corts, va fer-se soci ja el 1919. I quan era a l'exili, seguia el Barça, retallant articles de la premsa i mantenint una relació epistolar amb el president blaugrana Agustí Montal. Tarradellas debutaria al Camp Nou tot just sis dies després del famós "Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí", en un triomf contra el Las Palmas.
El primer president elegit en democràcia, Jordi Pujol, també era soci. Se'n va fer el 1948 i fa poc, el 2023, va rebre de mans de Joan Laporta la insígnia d’or i brillants del club que reben les persones que mantenen 75 anys de fidelitat. Pujol explicava que va ser l’any 1936 quan va veure el primer partit del Barça: “Una semifinal de la Copa, just abans de la Guerra Civil”. Durant els anys de mandat de Josep Lluís Núñez al club, hi va mantenir una relació complicada, ja que considerava que la directiva era poc catalanista, llavors. Mai, però, va deixar de seguir les aventures i desventures del club.
El 2003 arribaria el primer president del PSC, Pasqual Maragall, simpatitzant del Barça. De menut, amb el seu germà Ernest, anava a veure tant els partits del Barça com els de l'Espanyol, gràcies al fet que un amic tenia un terreny que permetia seguir els partits sense pagar. Maragall acompanyaria el Barça durant anys, primer com a alcalde de Barcelona i després com a president, i quan ja estava jubilat encara va anar a veure alguns entrenaments del Barça quan Guardiola n'era l'entrenador. El seu successor, el també socialista José Montilla, no és gaire futboler. Simpatitzava amb el Barça, però amb certa distància. Montilla, que va anar a la final de Champions de Roma, era d'aquells que miraven pocs partits i coneixien el nom d'alguns jugadors. Volia que el Barça guanyés, però sense mirar els partits.
Artur Mas, escollit el 2010, no era així. Ell sí que era soci de tota la vida, dels que anaven als partits i votaven a les eleccions. Mas es portaria bé amb Laporta, de qui lloava el tarannà catalanista, tal com faria el president Quim Torra, també barcelonista, però menys que Mas. Al llibre Barça: més que un club? de Frederic Porta i Xavier Torres, Torra explicaria: "El primer mandat de Laporta va ser una època de màxima plenitud institucional, social, esportiva, econòmica i internacional. Per a mi ha estat el millor Barça de la història, com a equip i com a club. És el moment que s'ha expressat més clarament la vocació de ser més que un club".
Puigdemont, de Basilea a Montilivi
Entre Mas i Torra, manaria un dels presidents que més futbol han vist, Carles Puigdemont, que, de fet, va començar la seva vida professional fent cròniques de partits de regional a Girona. Puigdemont, com tants gironins, és una persona amb el cor dividit. Va créixer seguint amb bogeria el Barça i, com explicava a l'ARA, va anar a la famosa final de la recopa de Basilea. Però també seguia el Girona. I quan va ser elegit alcalde, el vincle va anar fent-se tan fort, que actualment segueix més els gironins que no pas el Barça. Sobre el club blaugrana, defensa la primera gestió de Laporta, de qui diu que "amb respecte per tots els presidents, ell va saber interpretar de manera molt encertada el canvi de mentalitat adequat per al Barcelona del segle XXI apostant per valors que han fet el Barça «més que un club»". Soci dels dos equips, li deia a l'ARA fa poc que somia poder anar a Montilivi pels partits de la Champions.
I, finalment, Pere Aragonès també és aficionat del Barça. El polític maresmenc d'ERC és un culer dels que segueixen els partits, però sense mirar-los tots. De fet, guarda com un dels millors records una fotografia que va fer-se el 1992 a l'aeroport del Prat, quan sent un nen va topar-se amb la plantilla barcelonista i va poder fer-se una foto amb Ronald Koeman, l'autor del gol de Wembley del 1992.