Ja hi tornem a ser. El maleït i sobrevalorat sistema decimal ens aboca a un nou o ara o mai. Fa poques setmanes quedaven deu partits i vaig fer un pronòstic optimista a mig camí entre la raó i la fe. Ara en queden cinc i, per ser optimista, només em queda ser gramscià i recórrer a la fe. Perquè ja no queda marge: ens hem d’acostar molt al 15/15 per aconseguir l’objectiu.
La situació és límit. Quinze punts per jugar-se, a quatre punts de les posicions d’ascens directe i amb gairebé la meitat dels equips de la Lliga amb possibilitats d’entrar en un play-off que juguen quatre i on només puja un. El patiment és màxim. Tots els pericos estem convençuts que l’única via per pujar és la directa. I sabem que no pujar ara vol dir entrar en un pou que pot esdevenir definitiu.
Combinem patiment amb indignació. Chen i els seus directius ens han portat al pitjor moment de la nostra història. Els volem fora i ens volem a Primera. Massa sentiments, massa nervis. Tot plegat, una combinació explosiva que no sempre transmet les millors sensacions per esperonar els nostres jugadors. Perquè ells –com jo, com tots– necessiten sentir-se estimats per rendir millor. Han de saber que ens tenen al seu costat. Que no som uns clients, que som part d’una mateixa família que comparteix sentiments i desitjos.
Encara som a temps de tot. Per aconseguir-ho cal entendre que no som els millors. Que encara que tots els equips contraris facin la seva millor entrada quan juguen contra nosaltres, no som ni el Barcelona ni el Madrid de Segona. En aquests últims partits hem de canviar de perspectiva. Tenim un mal equip que pot aconseguir una cosa excepcional: l’ascens. No és una obligació derivada de la història, del pressupost i de la qualitat. És (o serà, o seria) un èxit fill de l’esforç i de la unió.
Ho proposo com a estratègia, però també perquè és una mica veritat. Per raons que ara no toca analitzar, la plantilla no és tan diferencial com el pressupost. Hem de pujar, però pujar serà un èxit, no una obligació. Si ens imaginem fent-ho a l’últim partit –a casa, contra el Cartagena– no ens imaginem un dia normal tot dient “feina feta”. Ens imaginem un dia d’eufòria ple de felicitat. Doncs entrem en aquesta lògica: la nostra felicitat va unida al seu encert. I el seu encert depèn –en part– dels nostres ànims i de la nostra confiança. No són prou bons per no necessitar-nos. Ajudem-los. Ajudem-nos.
