Aleix Vidal: “Si no fos futbolista, ara estaria fent d’electricista al poble”

BarcelonaAleix Vidal (Puigpelat, 1989) afronta els seus últims cinc partits amb l’Espanyol. A poques hores d’un derbi barceloní crític per als blanc-i-blaus, l’extrem atén l’ARA per conversar sobre la situació que viu l’Espanyol, així com per repassar una carrera plena de viatges que va estar ben a prop de veure’s interrompuda als seus inicis, quan ho va fiar tot a “una última bala del revòlver”. Aquell tir li va sortir bé i ara, després d’una dècada a Primera, espera no escriure el seu primer descens. 

Com estàs vivint personalment aquesta temporada?

— Està sent un any complicat. No m’imaginava que patiríem tant. Per a tot el vestidor és dur veure que passen les jornades però que els resultats no són favorables. La clau ha estat que hem encaixat massa gols, perquè hem marcat en gairebé tots els partits, però és molt difícil si n’has de fer dos o tres per guanyar. A Primera els errors es paguen molt cars. La situació no és fàcil, i més tenint el calendari més complicat dels equips que lluitem per la permanència, però fins que quedin punts seguirem confiant. Encara no tinc cap descens al meu currículum i espero que aquest no sigui el primer. 

Vau empatar al Camp Nou i veniu d’acariciar una victòria al Sánchez Pizjuán. Guanyar el Barça no és impossible, no?

— Impossible no hi ha res al futbol. És molt difícil perquè ens està tocant viure la part dolenta del futbol i a ells la bona, però els partits contra els grans acostumen a ser especials, diferents, i les dinàmiques es deixen de costat. Tinc la confiança que guanyarem contra el Barça i afrontarem el que ens queda amb més esperança. No ens serveix res que no siguin els tres punts. No podem perdre més temps, necessitem els punts. 

Personalment no està sent un any fàcil per a tu, tampoc. 

— Ara no és moment de parlar d’això perquè estem vivint una situació crítica, però sí que crec que amb mi s’han fet les coses molt malament, aquí. Vaig estar apartat fins al final del mercat d’estiu. Sempre he respectat les decisions dels entrenadors i m’ha tocat viure un escenari que no m’agrada, però soc una persona mentalment molt forta que intenta capgirar les situacions que viu. Seguiré entrenant com he fet fins ara, i quan marxi ho faré amb el cap ben alt, perquè he donat el que he tingut en cada partit. 

¿Ha canviat gaire la dinàmica de l’equip amb l’arribada de Luis García?

— Anímicament és difícil perquè per molt que juguis millor, si no guanyes no millores. En el joc, planteja un estil diferent. Crec que si Luis García hagués arribat abans o a principi de temporada l’Espanyol no estaria en aquesta situació. Però les situacions s’han donat com s’han donat i toca seguir serrant les dents. 

No ha estat una carrera fàcil, la teva. Vas passar per més d’una desena de planters fins a arribar a l’elit.

— Això m’ha ajudat a ser com soc i a tenir la personalitat que tinc. La mentalitat forta que tinc l’han propiciat les vivències que he viscut, marxant de casa i vivint sol tant de temps. No he estat mai una promesa a cap dels equips on he jugat, era un jugador que s’anava buscant la vida. No va ser fins a aterrar a Almeria que vaig trobar la confiança que necessitava, amb Lucas Alcaraz. Era l’última bala que tenia al revòlver. Si allò no hagués sortit bé, hauria tornat al poble per jugar amb els amics i treballar honradament com qualsevol altra persona. L’única carrera que tinc és la del carrer. Mai he estat d’estudiar, però tenia formació en un grau superior d’electricitat i lampisteria, així que segurament si no fos futbolista hauria treballat d’això. Aquell estiu em vaig preparar com mai i vaig tenir la sort que va sortir bé. 

Del teu pas pel planter de l’Espanyol vas arribar a dir que només hi eres “per posar cons”. Realment va ser tan dura aquella etapa?

— Sí, però no pel club en general. Jo estava bé, vivint a la residència del club a Gran de Gràcia, a Barcelona. Vaig fer un gran any a la Damm, on em van cedir i on vaig ser dels màxims golejadors, però quan vaig tornar a l’Espanyol estava més temps apartat i col·locant material que jugant. Per això vaig marxar a Grècia. De petit veia que feia bones temporades, que tenia alguna cosa diferent, però quan em vaig veure amb 21 anys jugant a Tercera a Mallorca, vivint sol fora de casa i cobrant 1.500 euros, vaig pensar que potser preferiria jugar per menys i treballar a canvi d’estar amb la meva gent. Fins que va arribar l’oportunitat de l’Almeria. 

Els futbolistes cada cop sou atletes físicament més ben preparats, ¿però es parla prou del treball mental que heu d’afrontar?

— L’aspecte mental és més important que el físic, en el futbol. Físicament, el futbol actual està molt igualat, tots els equips es preparen molt i tenen eines per donar el màxim rendiment, però és a la part psicològica on es veuen més les diferències en el futbol. Hi ha jugadors amb molt bones condicions que han patit una situació complicada i no l'han sabut capgirar. Amb el rendiment, a la llarga es nota si un jugador està en un moment delicat. És injust criticar els futbolistes sense saber què hi ha al darrere, però entenc que tothom pugui opinar. 

Què t’ha deixat aquesta segona etapa a l’Espanyol?

— Tant l’any passat com aquest hi he estat molt a gust, és un club molt familiar. Potser a la institució les coses no s’han fet com caldria i per això estem en aquesta situació, però no estic descontent dels entrenadors ni dels companys que he tingut. M’hauria agradat jugar més, però firmo no tornar a jugar i que l’equip se salvi. L’Espanyol ha d’estar a Primera, seria una pena molt grossa si baixés, sobretot per l’afició, que ha estat a sobre de l’equip en un any molt complicat. 

Tens contracte fins al juny. Seguiràs a l’Espanyol?

— No seguiré, la decisió ja està presa. El club tampoc ha fet cap moviment perquè segueixi. La situació estava clara per part de les dues parts veient com ha anat aquest final de temporada. Jo tinc ganes de viure una última experiència, perquè el proper contracte que firmi serà l’últim. Tinc ganes de marxar fora d’Espanya, de viure una altra experiència, tot i que encara no tinc res firmat. A l’Aràbia Saudita no m’hi veig. M’agradaria jugar als Estats Units o a Mèxic, perquè soc una mica especial, tinc les meves coses i em sento molt identificat amb la cultura nord-americana, però no soc prou important per decidir on puc anar. Hauré de valorar què arriba i decidir. Tinc 33 anys, però físicament em sento molt bé. La Kings League? Allà no hi aniré.