Necessitem uns bons informes arbitrals

Els àrbitres professionals sempre m’han semblat uns personatges curiosos. Al terreny de joc representen el poder de qui no té autoritat. Amb una gestualitat sovint histriònica, tenen el comportament de qui se sent menystingut i necessita demostrar que d’ell no se’n riu ningú. Als àrbitres els coneixes quan deixen de ser-ho. Fins aleshores, una absurda (o no) llei del silenci impedeix saber fins a quin punt saben explicar i explicar-se, fins a quin punt al darrere d’aquell senyor enfadat vestit de negre (ja sé que han abandonat aquest color, però el negre no els abandonarà mai) hi ha un professional amb arguments per defensar la seva feina. Quan es jubilen, alguns d’ells es converteixen en col·laboradors de mitjans de comunicació. És en aquell moment quan ho entenem tot. Entenem per què no els deixaven parlar. Entenem aquelles actituds arrogants. Entenem, en definitiva, que la seva autoritat només depenia d’un xiulet i de dues targetes.

La seva feina és molt complicada i per això està molt ben pagada. Han de conviure amb l’error, però se’ls paga tan bé perquè s’equivoquin poc. I tenen totes les ajudes del món: tres assistents i un arbitratge en paral·lel amb tota la tecnologia a la seva disposició. Tanmateix, s’equivoquen molt. Massa. Abans del VAR tot es justificava per l’error humà (el joc ràpid, la presa de decisions immediata). Ara ja no tenen aquesta excusa i l’arbitrarietat ha augmentat. Tant, que costa molt no veure-hi premeditació quan la moneda cau sempre del mateix costat.

L’Espanyol està en zona de descens per mèrits propis. Una mala direcció de club i una nefasta direcció esportiva ens estan fent viure els pitjors moments de la nostra història. No hi ha excusa. Per no anar gaire lluny en el temps, els dos últims partits hem estat inferiors al rival i, per joc, els mereixíem perdre. Però la feina de l’àrbitre no és impartir justícia en relació amb el joc, sinó d’acord amb uns fets, uns criteris i un reglament. I, si els àrbitres dels dos últims partits haguessin fet bé la seva feina, l’Espanyol tindria, pel cap baix, dos punts més i no estaria en llocs de descens. La indignació pels mals arbitratges no ha de tapar el mal joc. Però la culpa pel mal joc no ha de tapar els mals arbitratges.

Hem de creure que tot és qüestió de mala sort, que un dia et donen el que abans t’han tret. Però hem vist que les nostres conspiranoies resulta que són (presumptes) conspiracions. Potser la solució és encarregar uns informes arbitrals a una empresa que, tot i fer-ho una mica car, ofereix el millor servei.