"Y mi mujer se llama Montserrat"

BarcelonaEl futbol es manté com a territori d’excepció moral. Fins i tot en un moment com l’actual, en el qual els populismes reaccionaris i xenòfobs estan atacant els fonaments de la democràcia i la convivència, el futbol i el seu entorn segueix impertorbable en la defensa o en la comprensió de manifestacions clarament xenòfobes o masclistes.

A tota hora, als nostres mitjans, sents opinions que justifiquen els insults racistes que rep Vinícius. Amb uns arguments tan dèbils que només s’expliquen pel color de la seva samarreta. Perquè em sembla tan obvi que em fa una certa vergonya haver-ho d’aclarir. Xiular Vinícius no és racisme. Fer els crits d’un mico o insultar-lo fent referència al seu color de pell, sí. Per molt malament que ens caigui i per molt que el seu comportament al camp sigui antiesportiu. No condemnar de manera radical i clara aquests crits amb arguments absurds com que a altres futbolistes negres no els hi diuen és ser còmplice de racisme. És com l’homòfob que presumeix de tenir un amic gai, el masclista que diu que estima la seva mare i la seva filla o José María García recordant-nos que no té mania als catalans i que la seva dona “se llama Montserrat”. Amb les persones negres que ens agraden no hi ha risc de ser racistes. El racisme és, precisament, fer referència al color de la pell per expressar les nostres manies o odis. Justificar el racisme és condemnar-lo afegint-hi el però d'“ell s’ho ha buscat”.

Fa pocs dies, un col·laborador del programa nocturn d’Esport3 va entrar en l’habitual tema Vinícius dient que “s’ha agafat a això del racisme”. Això del racisme. Com qui diu aquesta obsessió que ara té el món amb la discriminació. Res: modes estúpides. La igualtat i tot allò. El comentari, fet a una televisió pública, va ser criticat per la periodista Gemma Herrero. La “disculpa” per part del director del programa va ser immediata: va desacreditar la periodista amb un ad hominem fals en el qual la titllava de supremacista espanyola. Servei públic. Tot en ordre. És futbol.

També és futbol l’agressió sexual d’Hugo Mallo a la treballadora de l’Espanyol que actuava de mascota. Per això alguns mitjans (per exemple, el diari Sport) es permeten un titular que denigra la víctima dient que qui ha patit l’agressió ha estat la mascota de l’Espanyol. Un futbolista ha agredit una mascota, concretament una periquita. Les feministes no exageren, es queden curtes: això és cultura de la violació. Però, esclar, al futbol tot s’hi val.