Dijous, amb tots els honors, Salvador Illa va ser investit president de la Generalitat de Catalunya. El dotzè de l’època contemporània. I, malgrat el consens generalitzat sobre la diversitat entre les forces polítiques democràtiques, segueix complint tots els requisits d’una societat tancada i heteropatriarcal. Com tots els seus antecessors és home, blanc i heterosexual. I, com tots excepte José Montilla, nascut a Catalunya. Malgrat això, patirà el que Maragall, Montilla (i fins i tot Aragonès) han patit: l’acusació d’arrel ferrusoliana de ser un intrús que ocupa una casa i un lloc que no li pertoca perquè no és ben bé casa de tots.
Però el Molt Honorable President Salvador Illa té una altra característica que representa, en un tema menor, la diversitat i transgressió: és perico. El primer president de Catalunya de l’Espanyol. S’ha d’entendre que ens faci il·lusió: ens recorda que existim. La paradoxa és que tenim un president de Catalunya de perico precisament quan el president de l’Espanyol no ho és. Crec que es pot entendre que estem una mica necessitats d’autoestima i reconeixement.
I crec que també és una bona notícia per al país. Com ho serà –i això tindrà molta més importància– el dia que tinguem una dona com a presidenta o una persona d’un altre color de pell. La fortalesa i la cohesió de Catalunya no depenen d’uns trets identitaris estàtics i eterns. Són fruit d’una societat diversa que renova constantment la seva voluntat de ser. I és sa que els nostres representants polítics siguin el reflex d’una diversitat que, com deia Xavier Rubert de Ventós, eviti les identitats concèntriques.
Illa –a diferència dels seus antecessors– no podrà exercir la seva militància esportiva lliurement. S’haurà de captenir. Haurà de mantenir un equilibri i un respecte per tothom. Com va dir dijous en el seu discurs –i aplicat a l’esport–, serà el president de tots els catalans i totes les catalanes. I això és el que sempre he demanat i, per tant, el que li demano al primer president perico: que quedi clara la separació religió esportiva - Generalitat, laïcitzar la política en relació a l’esport (és a dir, al futbol). Això només ho pot fer un perico intel·ligent i Illa compleix els dos requisits. Una conseqüència afegida –gens menyspreable– és que els pericos ens haurem de queixar una mica menys. Com diuen els nostres entranyables amics, no serem tan ploraners.
