Les misèries de tenir un entorn massa petit

Ara que som a Segona hem de callar i agrair. Qualsevol aparició nostra als mitjans convencionals (públics i privats) és un regal sorpresa que celebro amb alegria. Normalment, són males notícies perquè és el que generem. També n’hi ha alguna de bona que confiem llegir, sentir i veure aquests dies, com ara que l’Espanyol, tot i la seva profunda crisi, és el club català amb més abonats. 

Ara bé, la nostra baixa presència als mitjans no és fruit de la conjuntura derivada del descens. És estructural i prou que ho he denunciat. Aquest desert informatiu, inimaginable en un país més o menys normal, ha propiciat l’aparició de mitjans especialitzats en informació i opinió sobre l’Espanyol. Al darrere hi ha pericos militants que han arriscat les seves vides professionals amb unes apostes que podien no haver sortit bé. Omplen el buit de l’excepcionalitat esportiva catalana. I, tot i que estic segur que no guanyen cap fortuna, han trobat una manera de guanyar-se la vida oferint un servei necessari a la parròquia perica. Tenen tot el meu suport (en soc usuari habitual) i la meva admiració. Però, com qualsevol situació que parteix d’una anormalitat, no és l’escenari més desitjable.

Jo voldria que els grans periodistes esportius (i no esportius) del país parlessin més habitualment de l’Espanyol. No diré noms ni en positiu ni en negatiu per no ferir ningú. Però fa unes setmanes al diari més venut d’Espanya hi va sortir un article sobre un poble perico que va omplir d’agraïments emocionats les xarxes socials de l’admirat periodista que l’havia escrit. I un vídeo recordant Dani Jarque es va fer amb la veu en off d’un líder d’audiència de la ràdio catalana. Necessitem més centralitat als espais convencionals. Sé, però, que és gairebé impossible. I aquesta temporada directament impossible. 

Si els mitjans convencionals ens donessin més presència, el protagonisme dels mitjans militants disminuiria. Ara tenen –perquè se’ls dona– una importància excessiva. I la seva condició híbrida (són més pericos que periodistes) provoca, des del meu punt de vista, equívocs greus. L’última víctima: Garagarza. Que fa dos mesos que és al club i ha rebut més crítiques d’aquest entorn de les que van rebre Rufete i Catoira junts. Potser sí que tenen raó i que el basc els empitjora. Però a mi, des de la meva subjectivitat i des de la distància que em permet no estar en el dia a dia, la manera de fer i d’explicar-se del basc m’agrada. Tant de bo no m’equivoqui.