Melendo i Bordalás: dos estils de vida
El millor que podem dir d’aquesta temporada és que s’ha acabat. Veient les llàgrimes de Granada podríem afegir que hem acabat sense patiment, però em nego a viure amb alegria la mediocritat d’un catorzè lloc amb un joc ben trist. Ara toca tornar a il·lusionar-se amb aquella inconsciència tan infantil –i, per tant, tan futbolística– que vincula novetat amb millora. Serà un estiu llarg i mogut. De moment, ja sabem que Morlanes, Herrera i Loren tornen als seus equips a oferir-los tardes de glòria. Bon vent i barca nova. Morlanes semblava que sí, però només una mica i res. Yangel Herrera s’ha acabat convertint en la meva obsessió: quina manera de prendre’ns el pèl! Loren ha complert les expectatives: no n’esperàvem res.
Ara bé, d’aquest estiu tan llarg i amb tants moviments, els dos que més m’interessen es produiran ben aviat. Decidir l’entrenador i decidir si en aquest Espanyol hi ha lloc per a Óscar Melendo em sembla la millor declaració d’intencions.
Hi ha noms d’entrenadors que il·lusionen molt. Tant, que són impossibles. Ernesto Valverde encapçala aquesta llista. Bons entrenadors, garantia d’exigència al club i, en el cas del Txingurri, un fort vincle sentimental (ell és l’únic professional que ha estat a les dues finals europees). Al costat d’ell o de Marcelino, Diego Martínez potser decep una mica. Però l’amenaça que el triat sigui Bordalás pot amb tot. Només ens faltaria això. Per ideologia –política i futbolística– no en vull saber res. Ja sé que els resultats són el més important. Però nosaltres no ens podem permetre renunciar del tot al com. No vull ser l’equip de les faltes, de les targetes i de les pèrdues de temps. No necessitem el gendre perfecte. Però tampoc no volem el cunyat fatxa.
Óscar Melendo ha de renovar pel civil o pel criminal. La millor temporada dels últims anys va ser amb Darder, Marc Roca i ell sobre el camp. Amb un joc que ens va enamorar. Ara, també hi ha Nico Melamed per completar l’excel·lència i Keidi Bare per evitar que ningú abusi dels petits. Si reforcem bé l’equip i fitxem un entrenador que faci jugar els bons i doni continuïtat a Melendo, veurem la seva millor versió. Si el deixem marxar, ens en penedirem com ho hem fet amb Joan Jordán. Serà un greu error futbolístic. Però no només això: serà un error estratègic. Volem ser l’equip dels fidels, del planter, dels murris, dels nens de carrer, de la Barcelona Metropolitana. I Óscar Melendo representa tot això. Si deixeu que marxi m’enfadaré molt. Tercer avís.