En el Manobús fins a final de trajecte

Ja tenia l’article gairebé acabat. El vaig començar diumenge a la nit i es titulava Carta desesperada a Fran Garagarza. Amb un únic objectiu: que Ramis deixés de ser l’entrenador del primer equip de l’Espanyol. I per un únic motiu: el convenciment que amb ell a la banqueta no assoliríem l’ascens. L’article ha anat a la paperera i, malgrat haver de treballar el doble, ho celebro. Amb el nou entrenador, òbviament, no hi ha cap garantia d’èxit. Però el que era impossible ha esdevingut possible.

Manolo González és un no-nom. Com Josep Garcia o Jordi Martín, no genera identitat individual. És un nom genèric, un concepte. I el concepte Manolo González m’agrada gairebé tant com Manolo González Álvarez, nascut a Folgoso de Caurel –província de Lugo– i nou entrenador de l’Espanyol. Un entrenador que fins fa relativament poc era conductor d’autobús i entrenava la Muntanyesa. La seva mirada transmet il·lusió i lluita. Està content i agraït per l’oportunitat que li acaben de donar. Sap que és l’oportunitat de la seva vida. No la vol desaprofitar i el seu èxit serà el nostre. Coneix l’Espanyol i si s’empata a zero contra l’Osca a casa no dirà que està satisfet per no haver rebut cap gol. I com a bon galaicocatalà (com Pepe Rubianes) parla un català que no vam sentir a entrenadors nascuts a Súria o a Tarragona.

A l’acte de presentació es va demanar unitat. Jo m’uneixo a la petició i em comprometo a ser positiu amb l’equip fins a final de temporada. El meu judici sobre la directiva i la propietat no depèn de com acabi el curs. En qualsevol cas serà un “molt deficient” (allò que a la nostra època estava per sota el suspens). Però en el terreny esportiu obro un parèntesi ple d’optimisme.

Pujo al Manobús fins a final de trajecte. Perquè per molt enfadats que estiguem, ara toca recuperar la il·lusió i ajudar a sumar. Oblidar el passat recent i ser conscients del que ens estem jugant. Només queden dotze parades (confiem que no hagin de ser setze). Convertim l’acord unànime sobre la necessitat de cessar Ramis en suport de Manolo González i els jugadors. Sense mirar el passat. Sense insistir en si va ser una errada o no cessar Luis García. Això, ara, no toca. Està en joc la supervivència del club i, per tant, una bona porció de la nostra felicitat. El Manobús ens espera ple d’il·lusió. Serà un viatge oposat al d’Itaca: aquí no importa el camí, només importa arribar on volem arribar.