Jonathan Soriano: “M’hauria agradat poder demostrar alguna cosa més a l’Espanyol”

Jonathan Soriano (Pont de Vilomara, 1985) va anunciar que penjava les botes el mateix dia que feia 36 anys. El 24 de setembre passat el davanter posava fi a una carrera futbolística atípica que va tenir el seu clímax prop de la trentena. Mentre reflexiona pacientment sobre els pròxims reptes que vol afrontar, atén l’ARA per valorar una trajectòria que recorda amb orgull. 

Com se sent després d’anunciar la retirada i començar una nova vida?

— Estrany. Estava acostumat a fer cada dia el mateix: aixecar-me, esmorzar alguna cosa ràpida i anar a entrenar-me, i ara tinc molt de temps per pensar. Ara intento ser pacient i ocupar-me el temps tant com puc. Intento treure’m el carnet d’entrenador, anar a acadèmies d’idiomes, i també ajudo l’agència del meu representant (Tactic Group, de José María Orobitg) amb la meva experiència i els meus contactes. M’agradaria fer coses dins del món del futbol. 

¿Costa gaire fer el pas o és una decisió que es va interioritzant?

— No és una decisió que es prengui d’un dia per l’altre. Després de sortir del Girona vaig estar set mesos sense equip. Volia continuar jugant, però em venien propostes de l’estranger i no volia tornar a marxar per la pandèmia i la família. A totes les ofertes que rebia els trobava algun defecte. Després de set mesos, ja m’havia fet a la idea que no agafaria res. Fins que va arribar l’oportunitat al Castelló. Ho vaig provar dos o tres mesos, però no vaig estar a gust en el tema esportiu; vaig veure que no estava plenament motivat i que no tenia la confiança de l’entrenador. 

La seva carrera ha estat un punt atípica, perquè l’èxit li ha arribat tard. Com la descriuria?

— Sí, és així. Jo estic orgullós del que he fet. Probablement hauria pogut fer més, però em dono per satisfet. He aconseguit coses boniques, títols a nivell col·lectiu i individual. La meva carrera ha sigut una muntanya russa. Vaig començar molt jove, vaig debutar amb 17 anys, i semblava que m'havia de menjar el món quan em vaig trobar una tanca al primer equip de l’Espanyol. 

Per què li van tancar les portes del primer equip de l’Espanyol?

— No és que em tanquessin les portes, simplement em vaig trobar amb el que probablement sigui el millor jugador de la història de l’Espanyol, Raúl Tamudo. I no hi va haver jugador jove ni veterà que li pogués fer front. Haver pogut entrenar amb ell va ser un orgull per a mi, ja que l’havia seguit des de petit, però arriba un moment que, sent optimista, vols més, i veus que és molt complicat. En aquell moment no hi havia possibilitat que l’Espanyol jugués amb dos davanters, i la progressió que portava se’m va veure frenada. I quan un jugador no té minuts, és complicat poder demostrar res. És la principal espina clavada de la meva carrera, perquè després, quan vaig sortir, vaig tenir minuts i vaig poder fer gols en diferents equips. M’hauria agradat poder demostrar alguna cosa més a l’Espanyol, però per falta de minuts no vaig poder.

Com es viu el canvi de l’Espanyol al Barça?

— En aquell moment era molt estrany, ja que passava de l’Espanyol, l’equip de la meva vida, al filial de l’equip rival. L’últim partit com a blanc-i-blau va ser com a capità al Camp Nou. Passava de Primera a Segona B. Amb el pas del temps potser va ser el millor pas que vaig fer, perquè em va ajudar a tornar a enganxar-me al futbol. Va sortir tot molt bé. 

Al Barça B va tenir Luis Enrique d’entrenador. Com és, estar sota les ordres de l’asturià?

— Luis Enrique és un dels entrenadors que més m’han marcat. Per la relació que tenia amb ell i perquè em va ajudar molt. Va entendre que jo venia de Primera, amb un nom, i va saber formar-me perquè m’acoblés i estigués motivat en un filial amb jugadors molt joves. Em va saber portar i donar-me la confiança per tornar a renéixer. 

Aleshores, els èxits que va assolir amb el primer equip del Barça no el deurien sorprendre. 

— No. De la mateixa manera que no em van sorprendre els problemes que va poder tenir a la Roma, perquè té un caràcter molt fort. Però és un entrenador amb una idea molt clara. Jo no estava acostumat a estar amb un entrenador que treballi tant l’aspecte tàctic i a haver de fer exactament el que ell deia. Però t’adones que el que tu entrenes surt en els partits. Sabia que si mantenia aquesta idea li aniria bé. I així li ha anat. 

Sent seleccionador espanyol li han caigut crítiques per portar alguns joves, com recentment ha passat amb Gavi. Però ell precisament té força mà esquerra amb els jugadors joves. 

— És un entrenador que sap que els joves són el futur. Gavi és molt jove, sí, però si Luis Enrique entén que és un jugador de futur per a la selecció, vol començar a donar-li forma perquè vagi entrant a la dinàmica de l’absoluta. Ell ho veu de cara al futur. 

Al primer equip del Barça també hi va trobar una competència ferotge. 

— El primer any, Ibrahimovic. El segon, Villa. El tercer, Alexis Sánchez. No està malament. Però jo quan vaig anar al Barça en cap moment vaig pensar que hi havia possibilitat d’arribar al primer equip, perquè la meva edat era un problema. Si jugava amb el primer equip ja no podia tornar al filial. 

El seu següent destí va ser el Red Bull Salzburg. Ara és un club amb més nom, però aleshores va ser un salt una mica sorprenent, no?

— Veia que era el creixement que portava l’empresa, Red Bull. Jo volia un projecte guanyador, i és el que em vaig trobar. Al sortir del Barça estava en un bon moment, acabava de ser el màxim golejador a Segona i havia rebut ofertes de Primera Divisió. I que de sobte marxés a Àustria va ser interpretat per a molta gent com un pas enrere, perquè anava a una lliga més petita i a un club desconegut. 

¿L'estructura del club el va sorprendre? 

— Ara tothom el coneix, el club, ha fet bons fitxatges i té una gran estructura. Però quan vaig anar-hi jo no tenia la fama actual. La filosofia que hi havia quan em van fitxar no era la mateixa que l’actual. Ara fitxen jugadors joves, de 16 o 17 anys, i en un parell d’anys els venen per grans traspassos. Sadio Mané, Minamino, Keïta, Haaland, Kevin Kampl, Gulácsi i tants jugadors més. A mi em van impressionar les instal·lacions que tenien, que molts clubs voldrien tenir. Tenen molts diners i tot ho fan de manera exagerada, amb l'última tecnologia i comoditats per als jugadors. S’han anat fent grans a Europa i cada cop és més fàcil treballar per ells. 

A Àustria va marcar 172 gols i 72 assistències en 202 partits. No està gens malament… 

— Va coincidir que l’eficàcia era bona, que tenia companys molt bons i que teníem un estil de joc molt atractiu. A nivell ofensiu, com a davanter, l’estil de Roger Schmidt és probablement el que més m’agrada. En aquell moment no era un equip fet per guanyar un títol europeu, però amb ell va créixer una mica la il·lusió. No teníem cap superestrella i la gent ens veia com un simple equip d’Àustria. En aquells moments potser no estàvem preparats per poder competir contra equips de les grans lligues, però ara sí que poden fer-ho contra el Sevilla o l’Atlètic, per exemple. 

Era el moment més dolç de la seva carrera. ¿Hi va haver alguna oferta d’algun equip que el seduís i que pel que fos no va arribar a bon port?

— Ells no veien cap possibilitat que jo marxés. Se sentien identificats amb mi, fins i tot em van fer capità, i quan hi havia algun interès del Sevilla, del València o d’Alemanya mai acabava d’arribar una oferta formal perquè el Red Bull Salzburg s’encarregava de tirar-ho tot enrere. En aquell moment m’hauria vist tornant a la Lliga en algun club que jugués a Europa, perquè em sentia fort i hauria sigut un bon moment per tornar a Espanya i fer el que no vaig poder fer a l’Espanyol. Però fins que no va arribar l’oferta final de la Xina no hi va haver possibilitat de sortir.

El febrer del 2017, el BJ Gouan va pagar 15 milions per vostè, una oferta gens menyspreable per a algú de 32 anys. 

— Sí, jo em veia fent carrera al Red Bull, em trobava bé esportivament i estar en un equip guanyador sempre és còmode. Però en aquell moment vaig pensar més egoïstament, en la meva família i en mi, i vaig creure que ja havia arribat el moment de fer alguna cosa més per a mi. Em va arribar l’oportunitat d’anar a la Xina, vam parlar amb el club i vaig marxar. No sabia quants anys més duraria la meva carrera, però sabia que era una d’aquelles oportunitats que has d’aprofitar perquè el futbol dura el que dura. 

Va canviar Àustria per la Xina, un canvi radical en molts sentits.

— Vaig marxar d’un país seriós on tot és correcte i tot ha de ser perfecte a una ciutat que és tot el contrari. A Pequín cadascú viu com vol. Això em va sobtar, perquè el trànsit era totalment diferent, hi havia molta vida al carrer les 24 hores. Amb 40 milions d’habitants, et trobes amb gent de tot tipus. El canvi de vida no és fàcil. A Àustria, amb un professor al final t’acabaves defensant amb l’alemany. A la Xina és molt complicat, perquè no parlen gens d’anglès. La seva manera de viure és molt complicada i t’hi has d’adaptar. Tothom em deia que hauria de tenir molta paciència per tot, des de buscar un pis fins a anar al banc. Quan van venir a l’equip Cédric Bakambu i Jonathan Viera és el primer que els vaig dir, que tinguessin molta paciència. 

Va coincidir amb Wu Lei. Com el veien a la Xina?

— Sí, allà sempre sonava, era l’ídol del país i de la selecció. A més, estava en un equip molt fort. No em va sorprendre que fitxés per l’Espanyol, perquè era un jugador de qui deien que estava preparat per jugar a Europa. Fins i tot em va fer il·lusió que un jugador que a Espanya molta gent no tenia controlat, i que jo havia seguit, anés al club d’on jo vaig sortir. Allà tenen una filosofia una mica diferent. No tenen futbol base. Quan arriben al primer equip, hi ha jugadors amb molta qualitat, però potser no tenen la intensitat que tenen a la Lliga espanyola. De jugadors com Wu Lei, intensos, ràpids i amb gol, no n’hi ha tants! Ells ho volen fer tot amb diners, però amb això no es pot fer tot. Requereix temps i paciència. 

El 2019 va fer les maletes de la Xina i va marxar a l’Aràbia Saudita, un altre canvi cultural. 

— Quan vaig sortir de la Xina tenia moltes ganes de tornar a casa, però em vaig trobar amb una oferta de l’Aràbia Saudita. Havia d’acabar d’aprofitar que estava a la roda de l’estranger. Però allà hi vaig estar menys temps perquè hi vaig trobar més problemes. A mi em va fitxar Jorge Jesús, actual entrenador del Benfica, un 1 de gener, i el dia 31 el van fer fora. Porten un entrenador nou i vol uns altres jugadors, és un món diferent. D’altra banda, vaig anar-hi amb la família: la meva dona i tres nenes en un país en el qual les dones no estaven en el millor moment. No era el millor país. 

La cloenda de la seva carrera va ser el Girona. 

— Quan vaig sortir de l’Aràbia Saudita tenia clar que ja s’havia acabat la meva etapa a l’estranger. Vaig tenir opcions de l’Índia, però ja havia cobert el cupo a l’estranger. El passaport ja estava ple. El Girona probablement ha sigut un dels equips on més he disfrutat. A nivell de vestidor, un club familiar espectacular, és un dels llocs d’on guardo un record més bo dels últims anys. Van ajuntar-se diversos factors: tornar a casa, poder parlar amb altra gent en el meu idioma, trobar-me un vestidor molt maco amb el qual mantinc bones amistats… La llàstima és que no ens va sortir bé el play-off, tot i ser un club que s'ho mereixia. 

Amb quin moment es queda de la seva carrera?

— Per sort tinc molts moments. Potser el més estrany que m’ha passat va ser la tarda del naixement de la meva tercera filla. El 20 d’abril del 2013 la meva dona es va posar de part al matí, però amb la pressió perquè volien que anés a jugar vaig entrar a la segona part del partit contra el Wolfsberger i vaig aconseguir fer tres gols. I a l'acabar el partit vaig tornar a l’hospital.