L'eufòria comuna de García Albiol, Illa, Rufián i Turull

BarcelonaDes de l’estadi, des de casa, enmig del bosc o des de l’estranger. Sols, amb família o amics. Amb nervis o amb optimisme. Una desena d’il·lustres seguidors de l’Espanyol procedents del món de la política, l’esport, el periodisme o la publicitat expliquen a l’ARA com van viure el partit decisiu contra l’Oviedo que va certificar el sisè ascens a Primera. 

Toni Segarra

Publicista

"Em va costar horrors veure l’eliminatòria contra l’Sporting i no vaig ser capaç de veure la de l’Oviedo. Pateixo massa. Vaig acceptar una invitació per a un meravellós festival de música a Tavertet. Gairebé sense cobertura, era ideal. Però tot i així anava rebent whatsapps i em vaig posar molt nerviós. Vaig decidir no mirar el mòbil. A la meva dona li va arribar una piulada del segon gol de Puado i vaig sentir aquest neguit pessimista del perico antic. Vaig decidir no tornar a mirar-lo fins que la cosa hagués acabat. Quan faltaven deu minuts estava tremolant. Amagat entre arbres, fent veure que assistia a un meravellós recital de piano. Cada cançó em deia a mi mateix «Quan acabi aquesta, mires el mòbil». Però no m'hi vaig atrevir. Seguia tremolant. Aleshores, vaig veure la meva dona amb el mòbil a la mà i feliç. Allà ho vaig saber. Volia cridar, però no sortia res. Vaig estrènyer els punys molt fort molta estona. Vaig mirar el mòbil: desenes de missatges de felicitació. Vaig intentar respondre-hi però tremolava exageradament. Vaig passejar pel bosc, escoltant la música. La tremolor va marxar al cap de dues hores. Vaig trobar molt a faltar haver anat al camp, però sort que no vaig anar-hi". 

Xavier García Albiol

Alcalde de Badalona

"Tenia molts dubtes, perquè l’Espanyol havia donat molt mala imatge aquesta temporada i em preocupava que en el tram final a l’equip li havia costat molt fer gols. Per això, i per la por característica dels seguidors de l’Espanyol, anava amb molta preocupació. Vaig veure el partit ple de nervis. Al minut 20 em vaig haver d’aixecar del meu seient i vaig anar al bar. La cap de protocol del club va veure com estava i em va donar unes gotes tranquil·litzants. I encara sort que el meu fill era a l’altra banda del camp, que si no m’hauria aixecat i hauríem marxat. Estava preocupat, segurament de forma injustificada. Quan van marcar els dos gols em vaig relaxar. Tot i passar-ho molt malament, tot va acabar de forma fantàstica i ens vam emocionar plegats. Ara, a esperar que facin un equip competitiu i no hàgim d’estar patint com hem fet la major part de la nostra existència. Només he viscut dues alegries com a soci de l’Espanyol: les Copes del Rei del 2000 i del 2006. La resta és mediocritat o patiment". 

Sergi Mas

Periodista

"Era un partit que l’equip podia perdre, però que els aficionats no ens el podíem perdre. Vaig dinar a l’Splau, que tenia un aspecte de final de Glasgow del 2007. Hi havia molta gent amb la samarreta de l’Espanyol. Feia olor de final, perquè ho era, per al club i per a l’equip. Creia que quedaríem 3-1, però ningú tenia una cara convençuda. La pericada portava tota la setmana patint, un patiment molt perico. I més de mig país volia que guanyés l’Oviedo: no només a Catalunya, també a Espanya. Durant el partit, la sensació va ser de molta seguretat, perquè vaig veure la defensa molt sòlida. Patia perquè ens marquessin en un contraatac. Ells no van començar a collar fins al minut 70. La resta de partit van perdre temps. Quan vam marcar el primer, vaig abraçar molt fort el meu fill gran, de 25 anys. I quan encara em recol·locava a la cadira, vam marcar el segon i el vaig tornar a abraçar, encara més fort. A l’acabar, el meu fill em va dir de baixar a la gespa. Això no entrava en el meu esquema, però vaig pensar «Quants cops el meu fill em podrà preguntar si baixem a la gespa?» I sí, vam baixar junts. Tot i que no hi havia res a celebrar, perquè el normal era que l’Espanyol disputés la 88a temporada a Primera, era la revetlla, vam quedar amb uns amics que no són pericos i van brindar amb mi: per mi i per la meva felicitat".

Ander Mirambell

Expilot de skeleton

"Va ser un dels dies més importants com a perico. Al matí vaig anar al gimnàs per treure l’estrès. Després, vam anar a dinar amb la família Mirambell, que tenim vuit carnets de soci de l’Espanyol. Per a mi el futbol sempre ha estat família, el moment que es viu més enllà del partit. Ser perico significa molt més que futbol. La clau de per què l’Espanyol continua sobrevivint a tot és que té famílies que continuen amb aquest sentiment i porten l’ADN perico. Ho vaig passar amb força nervis i pell de gallina. Va ser dur. En la celebració dels gols, els Mirambell gairebé caiem a la grada inferior després de fer una bola de gent que s'abraçava. Semblàvem castellers. Va ser màgic. Per a mi era el partit més important de la història del club. Anar 2-0 al descans ens va treure bona part dels nervis. Vam celebrar l’ascens a la grada i vaig marxar corrents al cotxe perquè volia arribar a casa i celebrar-ho amb el meu fill Kai, que és petit i no va poder venir. Després vam celebrar la revetlla a la platja. La gent em felicitava mentre tiràvem petards, també per missatge, des de Madrid, els Estats Units i des d'institucions estrangeres. No som conscients de com és d'important l’Espanyol a Catalunya i internacionalment". 

Jennifer Pareja

Exwaterpolista

"Vaig veure el partit sola a casa. Portava tot el dia nerviosa. Abans del partit tenia por, no ho veia clar. Pensava que marcaríem, però veia una pròrroga i patiment. Els gols els vaig celebrar al sofà, però com si estigués al camp. En el 2-0 vaig anar cap a l’habitació a posar-me, d’entre totes les samarretes de l’Espanyol que tinc, la del Jarque amb el 21, que és la de la sort. Vaig acabar el partit gaudint i patint fins al final, no ho vaig poder evitar. Alguns seguidors de l’Oviedo que conec m’anaven felicitant i dient que ja ho teníem fet, però fins que l’àrbitre no va xiular el final no vaig estar tranquil·la. Va ser molt emocionant, vaig acabar contenta i feliç per estar on ens mereixem després d’un any en què hem patit molt".

Salvador Illa

Primer secretari del PSC

"Era un dia especial per a mi perquè tenia un compromís familiar. Cada any ens reunim amb la família de la meva dona per celebrar Sant Joan i no vaig poder anar al camp. Vaig haver de seguir una part del partit per telèfon i l’altra per la ràdio, tornant cap a casa. Els dos gols els vaig escoltar per la ràdio. Va ser un moment de molta emoció, perquè no era un partit senzill, però pel que vaig veure hi va haver una voluntat clara des del principi d’anar a guanyar i buscar la victòria. Ho vaig celebrar amb la família, amb els germans i amb el pare, que també és molt perico". 

Jordi Turull

Secretari general de Junts

"Vaig seguir el partit a casa d’un amic a Alpens, on anava de revetlla. Vaig estar escoltant el partit per la ràdio amb el mòbil. També anava parlant per missatge amb alguns amics que eren al camp i que m’enviaven fotografies. A estones apagava la ràdio i seguia el partit per les xarxes socials, perquè escoltar el futbol per la ràdio em posa nerviós". 

Gabriel Rufián

Portaveu d’ERC al Congrés

"Vaig seguir el partit amb el meu fill de cinc mesos al sofà i passejant pel menjador, patint com pertoca a qualsevol aficionat d’equip humil. Hem tornat on ens tocava tornar, i més que contents estem alleujats".

Verónica Boquete

Jugadora de la Fiorentina

"Soc a Alemanya comentant els partits de l’Eurocopa amb TVE. El nivell de nervis que tenia era altíssim des del matí mateix. Tinc un grup d’amigues periques i estàvem totes a la vora de l’atac de nervis. Em va tocar viure el partit sola des de Berlín, i a l’hora del partit vaig entrar a l’habitació i el vaig veure sola, en silenci… i a crits. Els últims minuts ja els vaig seguir a la seu de TVE, perquè entrava en directe. El somriure no se’m va esborrar fins a la nit, quan vaig prendre’m una bona cervesa a la salut de tots els pericos. Quina temporada més dura!"