LuisLuisLuisLuis!

BarcelonaSe’ns acumula la feina. I hem de prioritzar. Per exemple, no dedicant ni una gota més d’energia a una rivalitat sobrevinguda tan absurda com redundant. La nostra lluita és una altra.

Tenim problemes de fons que poden esdevenir estructurals si els confonem amb els seus símptomes. Una minoria sorollosa i “apolítica” que no ens representa; una absència de lideratge que ens deixa a la intempèrie; una falta de relat causa i conseqüència d’una identitat boirosa; una fragilitat institucional que facilita constants arbitratges desfavorables. Tot això, en un context social i mediàtic que ens veu com una molèstia i desitja la nostra desaparició.

Tenim tots aquests virus i només sobreviurem si aconseguim eliminar-los. El símptoma, la febrada, es manifesta en forma de possible descens. Els virus causen la febre, però en poques setmanes no podem guanyar-los: només es pot baixar la febre. Un cop salvats, caldrà anar a les causes. De moment, analgèsics i antihistamínics. De moment, Luis García.

Luis García és un mite de l’Espanyol. Va estar present a les tres salvacions miraculoses. A la de l’últim partit contra el Múrcia (jugant a l’equip contrari i estavellant una pilota al travesser que ens enviava a Segona). A la de Pochettino (“us pensareu que estic boig” del qui ara és el seu representant Iván de la Peña). A la del gol de Coro. Ha format part d’un grup amb nom propi batejat per Eudald Serra i companyia: “Els tres taurons” amb Tamudo i lo Pelat. Ells tres van fabricar i marcar gairebé tots els gols de la final contra el Saragossa. Ells tres van compartir llàgrimes a la tornada de Glasgow. Ells tres es van retrobar ahir a la presentació del nou entrenador.

Luis García és perico pel mateix motiu que Lluís Cabrera explica perquè és català: per elecció. Ni per naixement, ni per atzar. Després d’haver conegut moltes ciutats i molts clubs ho va tenir clar: casa seva era l’Espanyol. I per rubricar-ho es va inventar un eslògan a l’altura dels nostres millors publicistes: “El millor de Barcelona és ser de l’Espanyol” (que pren tot el seu sentit amb l’encara no normatiu “lo”).

Ara ha tornat per salvar-nos. Queden onze partits i fa unes hores tots ens vèiem a Segona. La seva arribada ens ha tornat la il·lusió i l’esperança. És un dels nostres i els que han seguit la seva curta carrera com a entrenador diuen que és bo. Ha de ser un nou Pochettino que s'acabi convertit en el nostre Simeone. Dissabte, contra l’Athletic de Bilbao, tots recordarem i cridarem el seu nom. Perquè ell, com tots els mites del futbol modern, té un crit d’ànim: LuisLuisLuisLuis!