Luis García, l'asturià que va entendre què significa ser de l’Espanyol a Barcelona

Barcelona“El millor de Barcelona, sense cap mena de dubte, és ser de l’Espanyol”. Amb aquesta frase, plena de sentiment, Luis García va tancar, el setembre del 2011, la seva etapa com a futbolista de l’Espanyol. Poc més d’una dècada més tard, l’asturià torna a casa seva per complir un somni, dirigir la banqueta blanc-i-blava. Firma fins al 2024 i arriba acompanyat de Mario Fernández, com a segon entrenador, i de Marc Giménez, com a preparador físic. “Quan em van trucar no tenia cap dubte de que havia d'estar aquí. Tinc moltes ganes de millorar els jugadors i d'apropar-nos el màxim a la nostra gent, que és especial", ha explicat durant la seva presentació.

"El meu repte com a entrenador era dirigir algun dia l'Espanyol. M'hauria encantat que hagués seguit Diego Martínez i que tot anés bé, però les circumstàncies són les que són", ha comentat. L'asturià, que aquest dimarts ha dirigir la seva primera sessió d'entrenament, ha destacat que ha trobat "una herència de cultura de treball extraordinària, gràcies a l'anterior entrenador. He vist ganes d'entrenar i una gran predisposició i compromís per treballar", ha afegit. Un dels seus reptes, aconseguir que els jugadors donin la millor versió. Per aconseguir-ho, té clar el camí a seguir: "Hauré de simplificar algunes coses perquè no tinc temps, però no renunciaré als meus principis futbolístics". Sobre la seva nova plantilla, n'ha destacat "els grans jugadors que té en el joc interior". L'asturià ha agraït al Reial Madrid les facilitats que li ha donat per sortir, i també a l'Espanyol per la confiança dipositada: "La meva vida ha canviat en un moment".

S’enfronta a un repte majúscul, salvar el club espanyolista del descens, un escenari que coneix a la perfecció: en el seu primer curs com a jugador, la temporada 2005-06, l’Espanyol es va assegurar la permanència gràcies a un patit triomf en l’última jornada davant de la Reial Societat. 

L’asturià és un dels herois d’un dels millors equips que ha tingut l’Espanyol en les últimes dècades. Les seves xifres ho ratifiquen: en 257 partits va firmar 61 gols i 25 assistències, dues de les quals a la final de la Copa del Rei del 2006 i una altra a la tornada de les semifinals de la UEFA del 2007. La seva trajectòria com a futbolista i el seu sentiment blanc-i-blau l’avalen. Però com és Luis García de portes endins?

“És una persona amb caràcter i les idees clares que sap motivar l’equip. Aportarà aire fresc, l’afició estarà contenta amb ell”, comenta a l’ARA un excompany de vestidor, Ferran Corominas. La seva forta personalitat és un dels trets més distintius que en destaquen les persones que l’han tractat de prop. “Em quedo amb la seva capacitat de lideratge i amb el seu caràcter. En un dels meus primers partits, al Vicente Calderón, em va defensar quan Quique Sánchez Flores intentava treure’m del partit. Ara farà el mateix per treure l’Espanyol d’aquesta situació”, diu Javi López, que considera que Luis García “és la persona ideal per a aquest escenari, perquè unirà l’afició i imprimirà intensitat a l’equip”. “És una persona molt oberta, sempre ens insistia molt algunes coses dins i fora del vestidor. Tot i no ser del planter, sempre s’acostava als joves de la casa i ens aconsellava”, recorda Javi Chica. 

Va ser al KAS Eupen belga, on va penjar les botes, on va començar la nova etapa a la banqueta. Després d’uns mesos de pràctiques prop de Tintín Márquez, un dels entrenadors que més l’havien marcat i amb qui manté una gran amistat, la Damm va donar-li l’oportunitat de dirigir el juvenil A. “Era un dels millors de la seva promoció d’entrenadors. En teníem grans referències i en vaig tenir prou amb dues reunions”, diu Carles Domènech, director executiu del club cerveser, que en l’última dècada sempre ha apostat per exjugadors acabats de graduar com a tècnics per dirigir el seu primer equip: des de Martín Posse fins a Cristóbal Parralo, Roger Garcia, Luis García i, ara, Sergio García.

“Aviat vam veure que era un líder nat, que tenia molt de carisma i molta ascendència sobre el grup humà, perquè predica amb l’exemple: era el primer a arribar als entrenaments i hi dedicava moltes hores. Era molt exigent amb el seu entorn, però encara més amb ell mateix”, diu Ignasi Cardó, responsable de comunicació de la Damm. “Ens va fer sentir a tots implicats, no només al seu cos tècnic, també a entrenadors de la base i a la resta de professionals del club. Intenta involucrar tothom amb un tracte molt proper per crear una família dins de l’equip”, admet. 

Va estar a l'agenda d'un altre Primera

“Té molt de respecte per la professió, és un tipus molt treballador, metòdic i meticulós, que va saber encaixar en un grup de joves de 18 anys”, reprèn Domènech, que també en destaca el vessant humà. “El tracte humà que vam tenir tots al club amb ell no tenia res a veure amb el perfil seu que coneixíem com a jugador, més visceral. Va defensar la Damm a mort, com si es tractés de l’Espanyol”, afegeix. Tot i la seva forta personalitat, el director executiu de la Damm assegura que “no és gens egòlatra”. “Té les idees molt clares i és un líder que sap capitalitzar tant l’èxit com el fracàs. És un entrenador dels que agraden, va saber encaixar en l’estil que demanem, de voler anar a guanyar el partit i de tenir la pilota. És dels que pensen que jugant bé és més fàcil guanyar, tot i que ara ningú l'hi valorarà si l’equip juga bé, però no guanya”, descriu. 

La temporada passada un club de mitja taula de Primera va preguntar per ell i va arribar a reunir-s’hi. “No era la primera opció, perquè buscaven un tècnic amb més experiència, però va agradar-los molt i li veien molt de futur”, admet Domènech, gens sorprès per l'aposta que fa ara un Espanyol que ell creu que l’hauria d’haver incorporat fa anys. “Haurà de sortir-se’n amb el que té, però no el sorprendrà arribar amb una plantilla feta. Compensarà la falta d’experiència amb preparació i coneixement. I cal no oblidar que amb l’Espanyol ho ha viscut tot: ha estat a punt de baixar i ha guanyat una Copa, no es trobarà res que no sàpiga”.