El (darrer) porter de la meva vida

En una iniciativa ideada per mi, sota el paraigua de la Fundació de l’Espanyol i cancel·lada per la pandèmia (Pensem l’Espanyol: un grup de pericos de la cultura i de la comunicació que volíem analitzar i repensar la identitat del club) va sortir la idea més brillant: el porter de l’Espanyol hauria de ser sempre el porter titular de la selecció del Camerun. Perquè, per a pericos de diferents generacions, els porters de la seva vida han estat N’Kono o Kameni. I per als de la meva, tots dos. N’hi ha hagut d’altres. En el meu cas, tot va començar amb Borja (no era el millor però va ser el primer). Després, vaig estimar Urruti abans d’un “t’estimo” genèric i llunyà. També Diego López jubilat prematurament tocant la quarantena i Gorka Iraizoz que ho podia haver estat tot si no hagués tingut la competència més difícil.

S’ha escrit molt sobre els porters. Ho han fet premis Nobel i els millors poetes. No consta, en canvi, que hi hagi grans escrits ni poesies sobre els laterals drets. El porter és la singularitat en un joc d’equip. És el màxim defensor dels colors de l’equip sense portar-los a la samarreta. Les seves errades equivalen a gols. Fins i tot a descensos. Per davant del mal joc i dels robatoris arbitrals, el nostre de l’any passat té dos noms propis: Lecompte i Álvaro.

I ara, he tornat a trobar el porter de la meva vida. Segurament serà l’últim: ell és jove i jo ja tinc una edat. Joan Garcia, amb la immensa, grandiosa i eterna doble aturada de l’altre dia s’ha coronat com el nostre porter per als pròxims anys. Ha de ser el porter de l’ascens. Un ascens en el qual –fins i tot si ens l’hem de guanyar en els play-off– no hi haurà tanda de penals. Perquè aquí sí que no hi ha ni porter ni màgia perica que valguin. Només n’hem guanyat una d’important i va ser quan a la porteria hi havia el porter més suplent de la història.