És l'hora dels adeus

No, no és un adeu per sempre. Per un temps —que espero que sigui més llarg que un instant— deixo d’escriure al meu estimat diari. Tant la direcció de l'ARA com els meus nous caps no hi veien problema que seguís amb les col·laboracions, especialment si ho feia de manera més irregular o fins i tot esporàdica. El tema d’aquesta Espècie protegida és prou llunyà al de la meva nova responsabilitat perquè no hi hagués conflicte de cap mena. No obstant això, per capteniment institucional he decidit deixar-ho.

Ara no sempre puc dir el que penso. I no es tracta de covardia ni de por de res. És responsabilitat i sentit comú. Tothom es pot imaginar què opino sobre el fet que TV3 faci un programa per triar el nou himne del Barça. Fins i tot el meu estimat David Carabén sap què en penso. Però no ho puc escriure. Perquè no es pot separar la persona del càrrec. No es pot fer allò de dir que “és la meva opinió personal” per deixar-la anar ben grossa o, encara pitjor, allò altre d'afirmar que “una cosa és el que diu X com a ministre (o com a president o com a director general) i una altra el que diu com a persona”. Sí, podria escriure amb el fre de mà posat. Ser prudent. Evitar qualsevol ironia. No ser mordaç. Però aquesta opció encara seria pitjor: una impostura, em sentiria un traïdor.

En el comiat, agraïments. Al diari en general. Un diari molt culer que m’ha permès escriure el que he volgut sobre l’Espanyol. La qual cosa molt sovint vol dir contra el Barça. Que m’han permès replicar i criticar continguts del mateix diari (gràcies, Esther). Que fins i tot les dues temporades que l’equip ha estat a Segona han mantingut el meu espai, l’espai dels pericos. Un record agraït al meu amic Carles Capdevila (culer, però molt bona persona, que diria aquell) perquè va ser ell qui va pensar en mi com a col·laborador del diari.

Moltes gràcies també al Toni Padilla (força Sabadell!) i al Xavi Hernández Navarro, els meus caps d’esports. I a tota la secció, que m’ha recordat i m’ha comentat els articles. I moltíssimes gràcies als lectors. Lectors pericos que m’han comentat coses per xarxes i al camp. Lectors culers als quals els agradava la meva mirada sobre el futbol i el país. I també —ho dic sense ironia— als lectors culers que s’han llegit tots els meus articles demanant cada setmana que em fessin fora: gràcies per la fidelitat i la persistència. Potser ara em trobaran a faltar. Jo ja us enyoro. A tots. Han estat molts anys, gairebé catorze. Des del principi. Prop de 700 articles. Quina pena tot.