Quan l’èxtasi és un senyal

Mentre escric, ho he tornat a mirar. Fa quatre dies que, com la majoria de pericos, revisc els minuts finals a Eibar. Escolto les narracions apassionades de totes les transmissions. Ric i m’emociono amb les paraules d’Eduard de Batlle des de RAC1 ("Abraceu! Morregeu a qui tingueu al costat!").

Aquest dimecres m’he fixat en els minuts transcorreguts. El temps de prolongació eren set minuts. L’Espanyol empata al 96:01. Els jugadors ho celebren com si haguessin guanyat una final i es perd força temps. L’àrbitre indica que allarga un minut més (em sembla poc). Córner absurd a favor de l’Eibar (ara ens el marquen, pensem tots els pericos vells). I en el contraatac, tots els rebots van a favor, Gastón Valles fa una genialitat i gol de Lazo al 98:27. La remuntada de derrota a victòria més tardana de la història del futbol professional a la lliga espanyola. I un gol que entra en la història dels nostres petits grans moments. Perquè aquell instant de felicitat no és inferior a cap altre que et pugui donar el futbol. Guanyar un títol és més important i fa més il·lusió, però la intensitat no serà mai superior a la de dissabte. En tot cas, igual. Perquè, més enllà del que té d’insòlit remuntar així –especialment després d’un partit nefast–, hi ha motius per creure que, aquest cop sí, això és un punt d’inflexió. El gol de dissabte el recordarem com el moment en el qual vam saber que pujaríem.

Ho és perquè –com diria Sánchez Llibre– és un partit de set punts. Perquè és el que et torna a situar en posicions d’ascens directe. Ho és perquè l’equip demostra que –malgrat el mal joc– està compromès i té fe. I, sobretot, perquè confirma el que molts sabem i diem des de fa temps: l’Espanyol és especial. 

La raó ens segueix dient que la mala gestió dels últims ens hauria d’acabar d’enfonsar. Tenim tots els motius per ser pessimistes. Però, com a bons gramscians, hem d’insistir en l’optimisme de la voluntat. Una voluntat que, d’acord amb Enric González, es fonamenta, sobretot, en la fe. En el meu cas, la fe té dos noms propis. El primer és obvi: Braithwaite. Qui ens ho havia de dir després de la fugida de l’estiu. És el nostre golejador, el nostre capità, la nostra guia. El segon us sorprendrà: Leandro Cabrera. No és el millor passador, no té la millor tècnica. Però és i ha de ser el capo de la defensa. Confio en ell. 

I ja que acceptem l’existència de senyals “sobrenaturals” com el de dissabte, aquí va el meu pronòstic per al final de temporada: qui decidirà el nostre ascens és un jugador que ni hi és ara ni hi serà la pròxima temporada. Nico Melamed tornarà i s’acomiadarà deixant-nos al nostre lloc.