No volen la nostra derrota, volen la nostra desaparició
Ser de l’Espanyol és molt complicat. Quan visitem els diferents camps de la Lliga ens reben com a catalans (o sigui, malament). Però a Catalunya perdem la nostra condició. Som pocs i mal avinguts. No tenim, ja no un estat o una nació, sinó que ni una ciutat al darrere. Som un cas únic entre els clubs clàssics de la Lliga. El Sevilla i el Betis tenen una rivalitat extrema, però mai no he sentit cap persona amb dos dits de front dir que els seguidors d’un dels dos equips no és sevillà o andalús. Tenim un país, el nostre país, en contra. No volen la nostra derrota: volen la nostra desaparició. A sobre, per aquests motius i per una infinitat d’errades pròpies, som un club molt, massa, acostumat a perdre. De fet, no hi ha cap motiu racional i raonable per ser de l’Espanyol. Per això som la força d’un sentiment.
Perquè ni per la raó ni pels resultats seríem pericos. Ho som, només, pel sentiment. Per això ens defensem enrabiats i lluitadors contra les injustícies i els menyspreus. Perquè l’Espanyol només ens té a nosaltres, als pericos de base que, des de la rebel·lia, alcem la veu on podem: a l’escola, a la feina, als mitjans (com ha fet aquesta setmana i de manera espectacular Jordi de Planell a RAC1). No ens agrada ser el barrufet rondinaire. Però ens hi obligueu. No voldríem queixar-nos tant dels arbitratges, però és que el que va passar amb el gol de Griezmann inventat pel VAR (un dia haurem de parlar de la realització del VAR i dels conflictes d’interessos) és una de les vergonyes més grans dels últims anys. Fins i tot les ràdios de Madrid i els seus exàrbitres han reconegut la terrible injustícia.
L’Espanyol ens dona mala vida: ens fa patir i ens fa enfadar. Però també és una de les coses més boniques que hi ha. Som una petita comunitat minoritària i minoritzada: no hi ha res que cohesioni més. I tenim grans moments: per exemple, la remuntada dels tres gols contra l’Atlético va ser una explosió de felicitat i passió que em va fer reviure el Sarrià de la meva joventut. On tot era possible. On abraçaves desconeguts per celebrar els gols. Un esperit que va tornar a sortir amb les salvacions impossibles de Montjuïc, amb el gol que no va marcar Balic en l’última jugada de la semifinal contra el Real Madrid, en el Murri de València. Un esperit que, qui sap, potser ens salva del que fa pocs dies semblava inevitable. Perquè empatar el partit de dimecres també era impossible.