Per què l’Espanyol no ha tingut un Monchi a la direcció esportiva?

BarcelonaEn cada enfrontament davant del Sevilla, rival d’aquest dijous (19.30 h, DAZN), l’Espanyol es pregunta què hauria estat del seu futur si hagués guanyat la fatídica tanda de penals de la final de la UEFA del 2007. Set anys abans, el maig del 2000, els blanc-i-blaus es trobaven en una posició més còmoda que la dels andalusos: mentre celebraven la seva tercera Copa, el Sevilla confirmava el seu quart descens a Segona. 

Al Sánchez Pizjuán vivien un moment institucionalment convuls, immers en una preocupant crisi financera. Una crisi que, paradoxalment, va convertir-se en una oportunitat per a qui ha acabat sent l’arquitecte dels millors anys de la història del club: Ramón Rodríguez Verdejo Monchi. Després d’una carrera força discreta sota pals, va acceptar el repte de liderar la direcció esportiva del club. A còpia de potenciar el planter i fitxar jugadors semidesconeguts a qui treia un gran rèdit esportiu i econòmic, Monchi va ser capaç de convertir un equip modest en un club respectat a Europa, capaç de guanyar sis Europa League, una Supercopa d’Europa, dues Copes del Rei i una Supercopa d’Espanya. 

L’encert de Monchi als despatxos va contribuir al sanejament del Sevilla. Un camí ben diferent del que ha seguit l’Espanyol, que ofegat pel deute històric que arrossegava i les pugnes de poder per dirigir l’entitat, va anar cremant tota mena de directors esportius. Des del 2000, el club periquito n'ha tingut deu de diferents: Fernando Molinos, Sergio Morgado, Cristóbal Parralo, Paco Herrera, Ramon Planes, Òscar Perarnau, Àngel Gómez, Jordi Lardín, Rufete i un Domingo Catoira de qui molts ja qüestionen si complirà el contracte, que acaba el 2024. La gran majoria, gent coneixedora de la casa que anteriorment havia ocupat altres rols al club, fossin sobre la gespa o als despatxos. Qui més temps va passar al càrrec i va disposar de més diners per fitxar va ser Rufete, l’únic amb qui l’Espanyol va patir un descens a Segona. 

Chen va liquidar gairebé tot el deute, però no les limitacions a l’hora de fitxar. Amb tot, no disposar de grans recursos no ha estat mai cap impediment per a l’Espanyol, on els directors esportius sempre han recorregut a l'enginy i el bon ull per portar talent a baix cost. “Buscàvem jugadors joves, amb projecció i futur, que creixin amb nosaltres”, diu Paco Herrera. Per menys de 30 milions, l’Espanyol va ser capaç d’incorporar Kameni; Zabaleta, Pareja, Héctor Moreno; Luis García, De la Peña, Verdú, Maxi Rodríguez; Stuani, Osvaldo i Gerard Moreno. Un onze de luxe que, a més, va deixar més de 67 milions a les butxaques del club. Negoci rodó. 

Adrià Pedrosa, el cas que resumeix la mala gestió

Però per què l’Espanyol no ha tingut el seu propi Monchi? El club s’ha convertit en una trituradora de directors esportius. Parralo, per exemple, va dimitir després de denunciar la “intromissió” de persones “no professionals” a la seva parcel·la. Rufete va decidir no renovar per les crítiques de la grada, tot i tenir el suport d’una propietat que no ha tingut ni confiança ni paciència amb aquesta figura. “L’Espanyol és un club autodestructiu per naturalesa, i per això necessita gent dins de bona fusta, que sigui capaç, honrada i no tingui mala fe”, va escriure Ángel Gómez després de ser cessat al cap de nou mesos d’accedir al càrrec. Jordi Lardín no va arribar als dos anys: tenia lligats Mariano, Banega, Albiol i Borja Valero, però no van arribar a temps els diners promesos per poder firmar-los. 

Amb Chen Yansheng, l’Espanyol ha invertit 135 milions en reforços i només n’ha facturat 115 en vendes. Només ha generat plusvàlues amb tres dels 65 jugadors fitxats des del 2016: Javi Fuego, Borja Iglesias i Mario Hermoso. En el mateix període, el Sevilla ha traspassat per 545 milions, diners que ha reinvertit. Fitxar bé i vendre millor. Adrià Pedrosa, que marxarà lliure precisament al Sevilla, un cas que resumeix la gestió dels dos clubs. Un cercle virtuós que l’Espanyol dominava a principis de segle però que amb Chen sembla haver oblidat.