L'Espanyol no és res
Els pericos estem carregats de raons. Els pericos tenim raó, fins i tot massa, sempre: quan ens queixem del maltractament mediàtic i institucional o quan ens queixem dels arbitratges. Però amb la raó no es va enlloc i, fins i tot, tenir-ne massa pot ser contraproduent. I, si no, que ho preguntin a l’esquerra: tanta raó per uns resultats tan magres. La raó s’ha de saber gestionar amb intel·ligència i prudència. Ara bé, en un moment tan dolorós com el cruel descens que acabem de patir, tampoc no ens hem d'exigir en excés.
Aquest cop tot el món del futbol (a casa nostra, alguns amb la boca petita) ens ha donat la raó. Els observadors neutrals han coincidit en veure moltes coses estranyes als últims arbitratges patits per l’Espanyol. Coses que van més enllà de l’error humà. Perquè des del VAR no hi ha pulsacions disparades ni la necessitat de decidir en dècimes de segon. I perquè aquest any hem descobert que les nostres sospites tenien base. La realització televisiva a càrrec d’una empresa amb interessos en dos dels participants de la competició, un jugador en actiu fent negocis amb el responsable dels àrbitres, un club que s’ha passat anys pagant milions a un alt dirigent arbitral, un Comitè de Competició rearbitrant partits a mida. El paradigma ha canviat: les conspiracions existeixen i potser això nostre no és una conspiranoia.
Si l’Espanyol hagués fet les coses bé, ara no estaria escrivint això. Mala planificació i decisions equivocades ens han portat a fer-ho tan malament com sis equips més que diumenge es jugaran la permanència. Ens havíem guanyat entrar en el bombo. Però han tret la nostra bola amb trampes. Això és un fet que no té solució i del qual potser d'aquí a uns anys tindrem alguna explicació.
Ara, amb Lenin, ens hem preguntar: què fer? Canviar-ho tot, començant per la propietat. L’Espanyol està mort institucionalment. No hi ha ningú al comandament. Tenim un president i propietari que és a 10.000 quilòmetres reals i metafòrics del club. Un CEO sense autoritat, capacitat ni poder. Cap portaveu. Després del desastre de diumenge, Sergi Darder (i Luis Garcia parcialment) va ser l’única veu que es va dirigir a l’afició sabent de què parlava. Chen i Mao ho van fer des de la fredor que els provoca el club i sense entendre la nostra desolació. Ens han deixat sense ànima. Ells ho saben i ho justifiquen: no vam comprar una ànima, vam comprar una empresa, em van dir un dia. Però és que han demostrat que tampoc saben gestionar aquesta empresa. Ni ànima, ni empresa: l’Espanyol no és res.