Carlos Marañón: “L’Espanyol, a Madrid, seria com el Rayo, tot i que ells cauen bé a tothom”

BarcelonaCarlos Marañón va néixer a Madrid l’abril del 1974, pocs mesos abans que el seu pare, Rafa Marañón, deixés el Reial Madrid per convertir-se en una llegenda de l’Espanyol. Ser fill del màxim golejador de la història del club blanc-i-blau va marcar-lo de per vida. Ara, des de la capital espanyola, on dirigeix la revista Cinemanía, intenta encomanar el sentiment periquito als seus tres fills. Els Marañón seran aquest dissabte al Santiago Bernabéu (14 h, M. LaLiga), on l'Espanyol no guanya des del 1996. 

Com es viu l’Espanyol des de Madrid?

— És complicat ser periquito a Madrid. Es pateix més i es viu amb certa soledat, però també m’ajuda a tenir més paciència i a no enfadar-me tant quan perdem. Vivint aquí m’he adonat que això que els aficionats diem que l’Espanyol és a Barcelona com l’Atlètic a Madrid no té res a veure amb la realitat. Ara que l’Atlètic porta uns anys forts, a Madrid capital el seguiment que es veu s’acosta molt al 50% amb el del Reial Madrid. Nosaltres seríem més aviat com el Rayo Vallecano, amb la diferència que ells cauen bé a tot el món i nosaltres anem a la contra en tot. 

Com marca a un nen ser el fill d’un futbolista d’elit?

— M’ha marcat moltíssim. Encara avui soc fill orgullós de Rafa Marañón allà on vaig. La meitat de les històries que explico les ha viscut el meu pare. M’ha transmès la passió pel futbol, però també la meva principal passió racional, el cinema. Els meus pares formen part d’una generació que anava al cine un cop per setmana. Quan feien concentracions amb l’equip a les ciutats on viatjaven, anaven a veure alguna pel·lícula el dia abans de jugar. Amb ell mai feia cua al cinema, perquè quan el reconeixien sempre hi havia algú que ens pagava l’entrada. 

¿Impressiona ser un nen i tenir tan a prop un vestidor de Primera?

— Sí. Aleshores no hi havia tant de màrqueting entre els jugadors. Les relacions eren més humanes, ara semblen més laborals. Amancio Amaro, l’ídol del meu pare, va anar al meu bateig a Madrid. Fa poc vam anar a la seva capella ardent. Recordo molt bé Canito i el meu segon pare, Fernando Molinos, però qui més em va impressionar van ser N’Kono i Lauridsen. Recordo que el Jesús, el massatgista, ens donava pastilles de glucosa. I que Theo Custers em va donar una rajola de xocolata belga de Côte d'Or que es feia enviar des de Bèlgica perquè a Espanya encara no existia. 

Vivíeu a prop de l’estadi de Sarrià.

— Sí. Els meus pares encara viuen a prop d’on era el camp. Diu molt de nosaltres com a club i com a afició que Sarrià encara sigui el paradís perdut. És bonic, però ja han passat prou anys per haver passat pàgina. És cert que era un estadi diferent, irregular, que tenia encant i, sobretot, que era la casa dels periquitos al mig de Barcelona. Però en tenim un record idealitzat, sobretot pel que fa a l’assistència, que era similar a l’actual en la majoria de partits. Crec que els periquitos som injustos amb Montjuïc, on hem viscut la millor època condensada en poc més d’una dècada: dues Copes, una final de la UEFA, cap descens… L’estadi actual és fantàstic, però seguim amb una nostàlgia que altres clubs que han canviat de camp no tenen. 

El teu pare va marxar de l’Espanyol quan tenies 9 anys. Quin record tens d'ell com a blanc-i-blau?

— Recordo molts partits concrets, com el dia del seu gol número 100 a la Lliga contra el Betis o un 1-0 contra el Reial Madrid a Sarrià. O la relació amb Dani Solsona, amb qui hi havia una mica de rivalitat perquè ell era el noi de Cornellà i tots dos volien ser els capos del vestidor i xutar les faltes, però sempre hi ha hagut una admiració mútua perquè eren molt bons. També recordo partits difícils al Camp Nou on vaig sentir insults i xiulets que em van marcar. Allà vaig sentir que ens odiaven. El meu pare encara és el màxim golejador de l’Espanyol als derbis, amb nou gols, alguns per firmar victòries i empats. És una rivalitat que m’agrada. Aleshores al Barça se li ennuegava, l’Espanyol, a vegades, i ara molts cops no podem competir i és dur. El Barça ja no ens veu com un rival esportiu. 

Han passat 40 anys des que el teu pare va marxar de l’Espanyol i encara segueix sent el seu màxim golejador històric. Què diu aquesta dada?

— Sí, Tamudo el va superar a la Lliga el dia del tamudazo, però en el global de les competicions el pare el supera per dos gols, 142 a 140. És molt bonic que el meu pare sigui el màxim golejador històric de l’Espanyol. La sortida del meu pare de l’Espanyol va ser una mica traumàtica. L’última temporada que va jugar va ser el màxim golejador. Tot i tenir 35 anys volia un any més per acomiadar-se perquè realment se sentia bé, però quan Antoni Baró va arribar a la presidència va fer neteja. Ell va quedar una mica tocat i va baixar dues categories per anar al Sabadell. Allà va viure una altra bonica història. 

Quin guió tindria la pel·lícula de l’Espanyol?

— És una saga familiar on sembla que tot va malament però acaba resistint. I aquesta història de resistència és un miracle. Només el fet d’existir convivint amb el Barça, que ha explicat molt bé la seva història, ja és molt. El relat barcelonista és difícilment millorable. Nosaltres morirem cercant un relat que no necessitem: més que un relat, l’Espanyol necessita una realitat esportiva i una bona direcció. Hi ha equips com el Vila-real, l'Osasuna o la Reial Societat que estan per sota socialment però que ho han fet molt bé esportivament. Nosaltres encara no. Som una minoria que resisteix, és una història bonica, però que no serveix per créixer. Només creixes si et classifiques sovint per a Europa, si guanyes alguna Copa o si pots mantenir deu anys jugadors amb qui et pots identificar.