“L’Espanyol és un caçatalents més del Barça a Catalunya"

BarcelonaQuè tenen en comú Lamine Yamal, Dani Olmo o Alejandro Balde, més enllà de ser peces bàsiques al Barça de Hansi Flick? Que el seu talent, abans de passar pel sedàs blaugrana, el va detectar un Espanyol que no sempre aconsegueix captar o retenir els joves amb potencial amb els quals es fixa. La batalla pel talent en el territori no és nova, i cada club té els seus propis mètodes per anticipar-se o, arribat el cas, imposar-se al seu veí. Es tracta, però, d’una lluita desigual, ja que per a l’Espanyol ja fa temps que no n'hi ha prou amb arribar primer, ni tan sols amb aconseguir la firma. L’ombra blaugrana pesa massa als ulls de les famílies, i això acaba convertint la Ciutat Esportiva Dani Jarque en una mina d’or per al Barça. 

El club blaugrana va pispar a l’Espanyol Olmo i Balde quan aquests tenien nou i vuit anys, respectivament. A Lamine Yamal, per la seva banda, el van descobrir després que fes un hat trick en una prova com a blanc-i-blau. La llista de nens que han canviat una entitat per l'altra és extensa, i molts d’ells han arribat a l’elit: des de Marc Cucurella fins a Sergio Gómez, passant per Marc Bartra o Oriol Romeu, entre molts d’altres. Més enllà dels rèdits esportius, el Barça també n’ha tret d’econòmics: més de 86 milions d'euros per almenys 40 jugadors, tal com va indicar l’ARA el 2022. Com que la majoria eren menors de 12 anys, el Barça no va haver de pagar cap indemnització a l’Espanyol. Tampoc no en va oferir.

Una situació que es repeteix des de fa anys. “L’Espanyol funciona com un caçatalents més per al Barça”, explica a aquest diari el que va ser responsable de la parcel·la administrativa del futbol base periquito, Àngel Morales. L’exjugador recorda que moltes operacions es van frustrar per trucades de l’entorn dels jugadors alertant el club culer: “És clau anar de pressa, anticipar-se i no fer gaire soroll. Però aquest món és més petit del que sembla i tothom es coneix, i quan hi ha tanta gent pel mig és difícil mantenir fitxatges en secret. Ho intentàvem portar amb discreció, però sovint arribava al Barça”. I, quan això passava, el club blaugrana revisava si era un jugador que no tenia controlat i en feia un seguiment ràpid. “Així hem perdut molts jugadors que teníem aparaulats i que, de cop i volta, marxaven al Barça”, lamenta Morales.

El territori amb més jugadors i clubs federats de l’Estat

Catalunya sempre ha estat i continua sent, per motius evidents, el mercat natural de l’Espanyol. “Per història i per creença, l'Espanyol és un club del territori que potencia els jugadors joves. I un dels pilars en el model de formació és treballar amb el territori”, explica qui des del maig és el coordinador del futbol base periquito, Jaume Milà. 

L’extensa tradició futbolística que té el país es pot resumir amb dues dades: és la regió amb més jugadors federats —199.598, gairebé un 16% del total— i clubs de futbol, —4.267, un 14% de tot l’Estat—, segons l’Anuari d’Estadístiques Esportives del CSD corresponents al 2023. Dels 220 futbolistes que formen part actualment del planter blanc-i-blau, 204, un 92,7%, són catalans. “Els que són de fora de Catalunya han de ser diferencials. Si no, no val la pena tenir-los. No volem tenir jugadors de fora que no acabin debutant al primer equip; per a nosaltres això és un fracàs”, precisa el director esportiu de l’Espanyol, Fran Garagarza. 

El màxim responsable esportiu reivindica que “la prioritat del club és el jugador català, per cultura, filosofia i sentiment de pertinença”. Per aquest motiu, prossegueix, l’Espanyol “socialitza Catalunya”, perquè aquest és l'únic territori a efectes de captació. “Ens hem de preguntar: per què un noi amb talent del Manresa, del Mataró o de l’Europa no és a l’Espanyol? I si un club aporta nois, els hem de compensar. No és obligatori, però entenem que això és liderar el territori”, afegeix Garagarza. Actualment, l’Espanyol té 29 contractes per objectius i està duent a terme 18 accions i trobades amb diferents clubs. A més, té quatre convenis amb quatre entitats i sinergies amb l’Ajuntament de Sant Adrià i altres institucions. 

“S'ha de tenir bona relació amb els clubs i parlar-hi, encara que els jugadors siguin lliures d'anar on vulguin. Abans teníem acords globals amb clubs com el Cornellà o la Damm, amb qui pactàvem la quantitat total que calia pagar pels jugadors que els fitxàvem, que tenia una part fixa i després variables, en funció de la seva edat o de si arribaven a jugar amb el filial o el primer equip –rememora Morales–. De la mateixa manera que demanàvem indemnitzacions als clubs que volien jugadors nostres, la nostra filosofia quan fitxàvem joves formats en altres clubs era que, si hi havia un possible escenari d’èxit, tothom en pogués sortir beneficiat”, afegeix. Unes diligències que el Barça ha seguit amb equips com el Cornellà, amb qui ha firmat convenis, però no amb l’Espanyol, de qui gairebé cada any fitxa jugadors a cost zero. 

Per minimitzar l’èxode de talent de la Ciutat Esportiva Dani Jarque amb destinació a la Joan Gamper o altres, l’Espanyol fa firmar a les famílies dels jugadors d’entre 12 i 16 anys un document que obliga els clubs interessats en algun jove a negociar una petita indemnització si no volen arriscar-se que el cas arribi als tribunals. A partir d’aquella edat, ja poden firmar contractes laborals amb clàusules de rescissió. El problema, però, es manté amb els menors de 12 anys, que poden deixar qualsevol club sense pagar cap compensació econòmica.

"Quan incorporem un nen hem de generar-li un sentiment de pertinença amb el club”, indica Milà. I Garagarza remata: “Volem millorar el 28% de jugadors que tenim al primer equip formats a casa en els pròxims dos o tres anys. Per això volem escurçar els processos, però no a qualsevol preu; només poden arribar els que ho mereixin i estiguin preparats”. Un cop tancades totes les plantilles, ara al novembre torna a començar un procés de captació del futbol base, en què el silenci, sovint, és el millor fitxatge.