L’Espanyol amnistia Braithwaite i torna a vestir-se de llop

“L’Espanyol és el rival a batre”, recordava aquesta setmana José Gragera en una entrevista a l’ARA. I els blanc-i-blaus van demostrar per què. L’Elx va pagar els plats trencats (2-0) d’un Espanyol ferit que va tornar a enganxar a la grada mostrant una cara radicalment diferent. La posada en escena del primer partit dels blanc-i-blaus a l’Stage Front Stadium amb Luis Miguel Ramis a la banqueta va ser impecable: un equip voraç i vertical, amb jugadors que disputaven qualsevol pilota com si els hi anés la vida, i que no van permetre que l’Elx es trobés còmode en cap moment. 

L'Espanyol va anar a la guerra amb autèntics soldats disposats a morir pels seus companys. No hi va haver treva pels alacantins, que van trobar-se amb una versió sorprenentment intensa dels locals. La sobreexcitació amb què van sortir els blanc-i-blaus es va transformar en una pressió asfixiant després de cada pèrdua, gairebé sempre amb més d’un jugador perseguint una mateixa pilota. La consigna era clara: no deixar respirar un Elx que va voler la pilota, però que no va aconseguir fer mal un Espanyol que va neutralitzar el seu rival amb recuperacions en camp rival. No importava el jugador ni la zona del camp: tot l’equip va perseguir la pilota amb la fam d’un llop, i si es percebia la possibilitat que l’Elx pogués generar un contracop, automàticament qualsevol jugador blanc-i-blau l’aturava amb una falta. Quan no es té por d’anar a les disputes és quan es guanyen més duels. 

L’Espanyol no només va recuperar les bones sensacions que havia mostrat a principis de curs, sinó que va mostrar un punt de caràcter que farà bé de mantenir si vol tornar a imposar-se als rivals. Els blanc-i-blaus, això sí, no només van tenir empenta sense pilota. Amb ella també hi van posar intenció, fins al punt que van aconseguir transformar les dues primeres ocasions que van generar, fet gairebé inèdit aquest curs.

Braithwaite arriba als vuit gols

Si no va enyorar Puado, lesionat, va ser perquè Braithwaite va assumir galons i es va posar l’equip a l’esquena. Primer, va caçar al cor de l’àrea un caramelet de Brian Oliván amb la mateixa il·lusió que un nen a la cavalcada dels Reis. Després, va controlar una bona assistència d’Expósito i va firmar el segon amb un xut fort i alt. Vuit gols acumula ja el punta, a qui l’Espanyol i la seva afició han amnistiat de forma unànime. S’ho ha guanyat a pols un Braithwaite que s’ha guanyat el perdó per l’acte de rebel·lia que va protagonitzar a Marbella, i que vol seguir fent mèrits per tornar amb una selecció, la de Dinamarca, que aquest cap de setmana va certificar la classificació matemàtica per a l’Eurocopa. Una cita que Braithwaite, més compromès que mai amb l’Espanyol, no es vol perdre. 

Els blanc-i-blaus no van afluixar el peu de l’accelerador al segon temps. L’Elx va posar una marxa més i va guanyar metres, però l’Espanyol va concedir ben poc i va viure un segon temps força plàcid. Admirable el desplegament de totes les peces, fins i tot dels més fins estilistes, com Aguado. Els de Ramis van fer el partit que tocava, collant en tot moment, marcant aviat i, sobretot, no fent regals que fessin perillar el resultat. Fins i tot Pacheco, que va tenir ben poca feina, va estar atent per salvar al 93' una perillosa rematada de cap. Balde, que va topar amb el pal, va perdonar el tercer en una nit rodona en què l'Espanyol va tornar a il·lusionar l’afició i va aprofitar els entrebancs dels rivals més directes per situar-se a un punt de les posicions d’ascens directe.