L'ecosistema mediàtic perico

Crec que els mitjans de comunicació dediquen massa temps i espai al futbol. Tot i la meva evident passió per aquest joc, em sembla absurd el protagonisme que tenen en els espais informatius dels nous i dels vells mitjans. Justificar-ho a partir de la demanda em sembla molt simple. Els criteris informatius transcendeixen (o haurien de transcendir) la demanda. I, en últim terme, si ens referim als mitjans públics, encara més obvi. Això sense entrar en els efectes que té l’oferta en la demanda. Com més faig créixer un fenomen, més interès es genera. I com a exemple paradigmàtic, el del futbol femení en els últims anys.

Aquesta anormal –per exagerada– presència del futbol en la nostra dieta informativa es presenta, en el nostre país, amb una segona anormalitat: parlar d’esports vol dir parlar del Barça. Els qui no estem interessats en aquest producte ens veiem abocats als minuts porqueria o a evadir-nos dels mitjans majoritaris.

Davant d'aquesta dimissió dels mitjans generalistes, han anat creixent mitjans dirigits específicament al públic perico. I això ha donat feina, protagonisme i capacitat d’influència a un seguit d’actors que han fet de la seva vocació una professió. Sort en tenim d’ells. Fan el que els altres es pensen que només es pot fer amb un club de Superlliga: estar permanentment donant informacions i opinions sobre un equip de futbol. Perquè tan interessant o tan absurd és estar tres hores parlant de Nico González com del Nico bo.

Però, tot i ser projectes i persones amb mèrits que cobreixen una necessitat, no podem oblidar que provenen d’una anormalitat. Sovint actuen massa, o només, com a seguidors. I ho fan des d’una proximitat excessiva amb el propi club tot reivindicant el seu compromís i dedicació. La nostra debilitat com a club és la seva fortalesa com a mitjans. La nostra anormalitat com a país és el seu avantatge competitiu.

Òbviament, ells no són responsables ni que siguem un club petit ni que estiguem en un país anormal. Però els esforços comunicatius del club s’han de dirigir als mitjans generalistes, als espais no convençuts, als llocs de màxima audiència. Perquè només així podrem créixer. Encara que, pel camí, els qui hem tingut un protagonisme superior al que ens tocava haguem de desaparèixer o, si més no, perdre'l.