Ja hi haurà temps per al dol i la queixa

Deixem-ho clar: la compra de l’Espanyol per part de l’empresa de Chen Yansheng (s’ha acabat la brometa de dir-li Míster Chen) és el pitjor que li ha passat al club en els seus 122 anys d’història. Passi el que passi les properes setmanes, s’ha de començar de zero. Podria dedicar tot l’article a explicar la meva ràbia, la meva tristesa i les meves propostes de canvi. Però he de prioritzar. I, contradient el que explico a les classes de gestió, ara el més urgent és el més important.

Fa poques setmanes que la salvació de l’Espanyol s’ha anat complicant. El que era una por llunyana i compartida s’ha anat convertint en propera i gairebé solitària. Molts pensàvem que estàvem jugant amb foc des del convenciment que qui es cremaria seria un altre. Però no. Ara mateix, l’equip amb més possibilitats (matemàtiques, per sensacions i per calendari) de ser un dels qui acompanyin l’Elx en el dramàtic viatge som nosaltres. El més normal és que d’aquí moltes setmanes siguem, virtualment o matemàticament, equip de Segona. La raó diu això. Però ja sabem el que diu el llibre de capçalera dels pericos escrit per Enric González: això nostre és una qüestió de fe. Tinguem-ne, una vegada més, busquem en la fe allò que no ens dona la raó. Per què? Perquè ens convé. No es tracta de negar la realitat del present: es tracta de fer tot el possible per evitar que aquesta realitat ens porti on sembla que ens porta. La nostra capacitat d’incidir en això és molt limitada. Ni podem marcar gols, ni (i aquesta és la principal desgràcia) podem evitar que ens en facin. Però si nosaltres abandonem, si nosaltres deixem de creure-hi, ja no hi ha res a fer.

Hem d’anar al camp i seguir animant mentre sigui possible. No perquè els jugadors ni l’entrenador ho mereixin. Ho hem de fer per nosaltres. Perquè les llàgrimes seran les nostres, perquè les humiliacions a les escoles seran per als nostres fills. El propietari vendrà i seguirà amb els seus negocis. Mao tornarà a la seva empresa. Catoira tindrà, espero, la carrera professional que es mereix. Entre els jugadors hi haurà de tot, però són professionals i seguiran amb aquesta professió privilegiada. Estic segur que són els primers interessats en no baixar. Però han de saber que per a nosaltres és molt important, que ens hi va la vida. I és per això que no els podem abandonar. Deixem les lamentacions i les protestes per a d’aquí unes setmanes. Mentrestant, tinguem fe, creguem que encara és possible si guanyem el Getafe. És l’únic que ens queda.