Per què els inversors prefereixen el Leganés abans que l'Espanyol?
El preu de sortida i el potencial de revalorització frenen i acceleren operacions de compravenda a la Lliga
BarcelonaEl futbol espanyol està de moda entre els inversors. 21 dels 41 clubs que formaran part de Primera i Segona Divisió el curs 2022-23 (el Vila-real té el seu filial a Segona), han canviat de mans des del 2014. Aquell any, l’assemblea de la Lliga va aprovar una estricta normativa de control econòmic que va suposar un autèntic punt d’inflexió: per tal de reduir els deutes que van portar moltes entitats a la desaparició o a concursos de creditors, els clubs van veure condicionada la seva inversió en salaris en els ingressos generats.
La mesura va tenir un efecte molt positiu en la mesura que va ajudar a sanejar els comptes d’uns clubs força endeutats fins aleshores. David Díaz, soci del prestigiós bufet d’advocats Baker McKenzie, que assessora fons d’inversió en la compra de clubs de futbol, admet a l’ARA que “la seguretat i l'estabilitat financera” que ha aportat el control econòmic de la Lliga en els últims anys ha contribuït notablement a augmentar l’interès per part de grans grups empresarials cap als clubs de futbol de la Lliga. Els recursos avançats per CVC, que permetran crear i renovar infraestructures, professionalitzar la gestió dels clubs i desenvolupar altres millores, també han ajudat a veure amb més bons ulls algunes entitats.
“Cada cop són més habituals les inversions en clubs per part d’empreses que tradicionalment no han estat vinculades al futbol. I això té un cert efecte crida”, reprèn Díaz, que preveu que en els pròxims anys creixerà la xifra d’inversors interessats en comprar clubs espanyols. Aquesta tendència a l’alça “farà que el nivell general de la Lliga pugi, i hi haurà menys diferències i més competència”.
Catorze propietaris estrangers
A pocs dies per començar un nou curs, conviuen a Primera i Segona diversos models de propietat: clubs que pertanyen als seus socis (Barça, Reial Madrid, Athletic Club i Osasuna); societats anònimes esportives amb un accionariat fragmentat en què ningú té més d’un 27% del pastís accionarial i, finalment, un bloc de 28 clubs dirigits per una empresa que aglutina la meitat de la propietat o gairebé la totalitat. La meitat d’aquests, 14, són estrangers (set a cada categoria). Aviat se n’hi podrien afegir de nous: el fons inversor japonès Septeni Holdings negocia la compra del Burgos, mentre que Grupo Pachuca, conglomerat mexicà, vol fer el mateix amb un Màlaga encara dominat per Abdullah al-Thani.
Darrere d’equips de Primera i Segona hi ha empresaris de l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, Qatar, el Brasil, l'Argentina o Singapur. Les úniques nacionalitats repetides són els Estats Units (tres), Mèxic i la Xina (dos). Del gegant nord-americà és, precisament, d’on estan arribant la majoria de consultes que reben a Baker McKenzie per adquirir nous clubs. D’aquest mateix país, de fet, va arribar fa pocs mesos una oferta per comprar l’Espanyol que Chen Yansheng va refusar al considerar-la massa baixa.
El factor preu, que allunya la majoria d’empreses que s'acosten a les oficines dels clubs de Primera, és alhora un element que converteix en atractius els de Segona. “L’import per comprar-los és més baix, fet que amplia l’espectre de potencials inversors que veuen molt més senzill revaloritzar un equip de Segona que després poden vendre per més diners”, comenta l’expert en dret esportiu.
El Leganés n’és un bon exemple: l’empresari madrileny Felipe Moreno va comprar-ne el 51% a finals del 2008 per 500.000 euros. Aleshores el Leganés jugava a Segona B. Catorze anys més tard, el grup inversor nord-americà Blue Crown Sports l’ha comprat per 39 milions. Un milió més, 40, pagarà Orlegi Sports, conglomerat que ja domina dos clubs mexicans (el Santos Laguna i l’Atlas) per aconseguir el domini de l’Sporting de Gijón. Tots dos són clubs que, per pressupost i història recent, opten a ser ferms candidats a l’ascens. Aquest no és un aspecte fútil, ja que pujar a Primera pot significar multiplicar per set la xifra d’ingressos pels drets televisius.
Quatre operacions aquest 2022
El fenomen dels grans propietaris del futbol espanyol no és ni molt menys nou, ja que l’Atlètic està en mans de la família Gil, i el Vila-real, de la Roig, des dels anys 90. Tot i això, el gran esclat s’ha produït en els últims anys. De fet, només cinc dels 28 grans propietaris que té actualment el futbol espanyol van adquirir el club que dirigeixen abans del 2010. La resta, 23, van arribar a partir d’aleshores. Les últimes quatre operacions, totes a Segona, han arribat aquest mateix any: l’Oviedo, l’Sporting, el Leganés i el Saragossa, quatre històrics que han canviat de mans i ja estan sota control d’americans.
El preu que es paga per un club pot variar en funció de molts factors. Un és l’època: s’ha pagat el triple pel Leganés (39 milions) del que va costar l’Atlètic de Madrid (11,4) ara fa tres dècades, el 1992. La categoria també hi influeix: Fernando Roig va adquirir el Vila-real per 430.000 euros el 1997, quan estava a Segona. Dues dècades més tard, el 2018, Gerard Piqué va pagar una mica més (600.000 euros) per l’Andorra, que en pocs anys ha passat de Tercera a Segona. La ciutat on s’ubica, la massa social, el patrimoni (molts clubs no disposen d’un camp propi) o el deute que arrossega cada club també influeixen en el preu de cada entitat. Martín Presa, per exemple, va assolir el control del Rayo Vallecano el 2011 per uns 750.000 euros, mentre que Manuel Vizcaíno va fer el mateix amb el Cadis, el 2013, per uns 450.000 euros. Tots dos clubs passaven per dificultats econòmiques.
El preu pagat pels inversors, però, acaba sent força superior al que inverteixen per aconseguir el control de la majoria accionarial. En la majoria de processos de compravenda, de fet, els compradors solen assumir part o la totalitat del deute, així com el compromís de desenvolupar determinades ampliacions de capital que permetin fer funcionar el club i que aquest pugui lluitar per un objectiu superior, sigui un ascens o una classificació europea.
Ho saben bé els propietaris de l’Espanyol i del Girona. Chen Yansheng va pagar prop de 50 milions per tenir el control de l’Espanyol el 2016, però des d’aleshores ha injectat prop de 100 milions més en diverses ampliacions de capital per anar reduint un deute net històric que ja està gairebé liquidat. Un any després, el 2017, el Girona va canviar de mans per una xifra no inferior als 10 milions. L’any passat, el City Football Group, Pere Guardiola i Marcelo Claure van aportar 20 milions més en una ampliació de capital que ha suposat una empenta financera per tornar a Primera.