Jo em moriré sent de l’Espanyol. Diria més: sent molt de l’Espanyol. L’únic que ho podria evitar –i tampoc– és que l’Espanyol morís abans. Moriré sent de l’Espanyol perquè no tinc més remei, però cada cop m’ho posen més difícil. No ho dic només, tot i que també, pel trist empat de diumenge, que ens complica, i molt, l’ascens directe (i, per tant, l’ascens). Ho dic per la vergonya i la ràbia que em fa Joselu i tot el que el rodeja.
L’heroi de la classificació del Madrid a la final de la Champions, a banda de l’àrbitre polonès que potser recordava antigues invasions, no va ser, com apuntava Xavi Hernández a la seva crònica de dijous, un exjugador de l’Espanyol. Va ser molt pitjor: ho va fer un jugador “propietat” (no m’acostumo a posar-ho sense cometes) de l’Espanyol. Un jugador que representa una de les pàgines més negres de la nostra història recent. I mira que hi ha on triar. Un jugador que és metàfora de molts dels nostres mals.
Fa dues temporades, per forçar la seva sortida de l’Alabès, Joselu va amenaçar el club basc amb abaixar el seu rendiment. Això ho ha dit una jutgessa i confirma els motius de les meves sospites respecte al seu rendiment a la part final de la temporada passada amb nosaltres. Alguna eminència (Catoira i Mao, suposo) li va fer un contracte en el qual se li facilitava la sortida en cas de descens. Quan l’equip estava a prop de l’abisme Joselu es va esborrar. Va començar a fallar gols incomprensibles i en cap moment va expressar cap indignació davant les injustícies arbitrals. Cosa, per cert, que sí que li hem vist fer aquest any (que no n’ha patit i per les quals no ha vist cap targeta per raons òbvies). Ell tenia un acord amb el Madrid que, per raons econòmiques, només era possible si l’Espanyol baixava. Tot un incentiu. I, efectivament, l’Espanyol va baixar i Mao va negociar una miserable cessió amb opció de compra (0,5+1 milió d’euros). Luis García ja va acusar Joselu de mal professional. Amb raó. I cal afegir-hi la poca professionalitat (vull pensar, tot i que em costa, que només és això) de Mao negociant la seva cessió al Madrid.
Un jugador sense compromís ni honestedat i una gestió nefasta. Bona metàfora del que ens ha portat fins aquí. I una part de l’afició celebrant els gols de qui ens va enfonsar i trair perquè el seu segon equip (o el primer) juga al Bernabéu. Prefereixo ser pocs, encara menys dels que som però de veritat, que no pas haver d’aguantar aquests aficionats de doble bandera als quals mai els en falta una de tercera que tant mal ens fa.
