Els guapos o els simpàtics
En una estratègia elemental de supervivència, a qui Déu Nostre Senyor no ens havia donat l’atribut de la bellesa —el més injust i mal repartit de tots— no ens quedava més remei que desenvolupar altres virtuts. L’única esperança d’enamorar algú era sent els més simpàtics, els més loquaços o els més ocurrents. No era una tria: ben aviat vam descobrir que només explotant la bellesa interior —un eufemisme que, com tots, fa el que pot— teníem alguna possibilitat d’agradar.
Recordo aquells anys mentre segueixo donant voltes a l’eterna pregunta perica —qui som?— en la seva variant més estratègica: qui volem ser? Una pregunta que ens hem de plantejar des d’un delicat equilibri entre el principi de realitat (què podem ser?) i la màxima ambició (ho volem tot). Tornant a la metàfora inicial: volem ser els guapos o els simpàtics?
Siguem sincers. Fins i tot els que estem molt feliços amb com ens ha anat la vida i sospitem que sent guapos el punt d’arribada hauria estat molt pitjor. Si tornéssim enrere i poguéssim triar, no dubtaríem: ser els guapos. Amb el futbol, igual. Tots volem un Espanyol guanyador, que faci un gran joc, que aixequi títols i que s’acostumi a sentir la música de Händel a Cornellà. Amb l’arribada de Mister Chen —i la seva promesa de portar-nos a la Champions en menys de tres anys, tres— vam vendre la nostra ànima al diable per aconseguir la bellesa. Érem els simpàtics perquè no podíem ser els guapos. Ara, acceptàvem perdre les nostres essències a canvi dels plaers més terrenals.
Però el temps ha passat i la veritat, desagradable, es manifesta: no ens hem convertit en els guapos i ja no som els simpàtics. De fet, som més lletjos i antipàtics que mai. Diego Martínez ens ha promès una mica de cada en forma de cercle virtuós. Tinguem-hi fe. Però amb ell no n’hi ha prou: cal una estratègia i un discurs global que no veig per enlloc. I no penso només en termes de filosofia de club. Penso en el seu aterratge a la realitat. I torno —no em cansaré fins que sigui irreversible i una mica més— a la renovació de Melendo. Si volem ser dels guapos potser no hi ha lloc per a ell (tot i que jo crec que sí, accepto que és discutible). Però aleshores que no em portin cap mediocritat en forma de Vadillo o Fran Mérida. Però, si hem de ser dels simpàtics, el de Sant Adrià hauria de ser una peça imprescindible en la nostra estratègia de seducció.
