El trampolí d'Alexia Putellas i Mapi León vol tornar a honorar la seva història

BarcelonaQuè tenen en comú Alexia Putellas, Mapi León, Marta Torrejón i Claudia Pina, a banda de ser quatre de les artífexs dels èxits recents del Barça i de la selecció espanyola? Totes quatre es van formar en un dels nou clubs fundadors de la Primera Divisió femenina: l’Espanyol. Tres d’elles, de fet, ja havien debutat amb el primer equip blanc-i-blau a la màxima categoria quan el Barça va aixecar la seva primera Lliga, el 2012. Torrejón, amb 14 anys; Putellas, amb 16; León, amb 18. Són algunes de les nombroses futbolistes que van trobar a l’Espanyol el trampolí ideal per impulsar les seves carreres cap a la selecció espanyola i altres clubs destacats. 

“L’Espanyol era un dels tres millors equips a Espanya de futbol femení. Era respectat i admirat perquè se sabia que era un equip fort, competitiu i guanyador que tenia com a objectiu intentar guanyar la Lliga i la Copa. Sempre estàvem allà, guanyant o jugant finals”, recorda per a l’ARA Vero Boquete, que abans de recórrer mig món va jugar a l’Espanyol en dues etapes entre 2008 i 2011. Però què ha passat perquè un dels pioners del futbol femení estatal hagi caigut a l’oblit i acumuli tres temporades consecutives a Segona?

Fundada el 1971 per la Gran Penya Espanyolista Manigua, la secció femenina de l’Espanyol va consolidar-se com un dels equips punters des de la creació de les principals competicions nacionals als vuitanta. Les Copes de la Reina del 1996 i del 1997 van precedir una primera dècada del segle XXI farcida d’èxits: quatre Copes més, entre 2006 i 2012 —a banda de tres finals perdudes—, i l'única Lliga que llueix al seu palmarès (2005-06). L’Espanyol va convertir-se en el primer club català que celebrava dos títols femenins i masculins en una rua en autocar pels carrers de Barcelona, així com la primera entitat catalana en participar en la Women’s Champions League.

El tracte de l’entitat periquita cap a les futbolistes destacava en una època en què el futbol femení encara era força precari. “L’Espanyol era el club que oferia les millors condicions possibles a les jugadores. Teníem contracte, dels millors d’Espanya, junt amb el Rayo Vallecano i el Llevant, ens pagaven el pis a les que veníem de fora, a més de viatges a casa i alguna prima per guanyar títols. Érem dels pocs clubs que viatjàvem en tren o avió i fèiem pretemporades fora de Barcelona. El pressupost de l’equip i els fitxatges que es feien ajudaven a lluitar pels títols”, rememora Boquete. Aquelles futbolistes s'entrenaven a la Ciutat Esportiva Dani Jarque als vespres, i no als matins com ara. “No érem professionals, moltes estudiàvem o treballàvem”, puntualitza la jugadora gallega. 

L’equip periquito, que també va aconseguir tres subcampionats, no va baixar de la quarta posició de la Superlliga entre el 2005 i el 2012. Fins al 2020, a més, era l’equip amb més Copes de la Reina, sis. La bonança esportiva va començar a trontollar a partir del 2012, quan les dificultats econòmiques que arrossegava l’entitat van propiciar una severa retallada del pressupost de la secció femenina. L’inici de la decadència esportiva i econòmica de l’Espanyol femení va coincidir amb la primera de les vuit Lligues del Barça, que va iniciar l’actual cicle guanyador captant algunes exjugadores de l’Espanyol. 

Una exjugadora al rescat d’una secció en reconstrucció

Una de les futbolistes de l’últim gran Espanyol, Dolors Ribalta, va ser escollida el 2022 com a coordinadora del futbol femení blanc-i-blau. “Estàvem a la pole position i vam perdre oportunitats. Teníem les millors condicions i les millors jugadores d’Espanya. Hem de recuperar posicions després de baixar a Segona, però tornar a pujar costa, perquè el futbol femení ha agafat visibilitat. S'ha igualat força i hi ha molts equips potents que treballen per ascendir”, comenta Ribalta a l’ARA.   

L’exjugadora vol reconstruir la secció a partir de quatre eixos: “Identitat, per tal que les nenes tinguin ADN periquito; planter, impartint formació integral i minimitzant les fugues de talent, de manera que la majoria de futbolistes s’hagin format a casa; història, donant visibilitat al mig segle de vida d’una de les seccions més longeves, i rendiment, donant eines perquè les jugadores creixin tant individualment com col·lectivament amb dades i innovació”. 

Ribalta, que ha redissenyat l’organigrama de la secció, lidera una estructura que manté un pressupost similar al del curs passat tot i el descens de l’equip masculí a Segona. “Entre altres reforços, ara tenim un captador de talent, un nou departament de rendiment, preparadors físics amb GPS, nutricionistes i un protocol endreçat”, diu. Ribalta té clar el camí a seguir: “Al futbol base no ens interessa guanyar lligues, sinó construir jugadores vàlides per a un primer equip que ha d’aprofitar la seva història com a impuls per veure fins on pot arribar”. L'objectiu del club és clar: acabar el curs amb un doble ascens a Primera.