Gerard Piqué, el comissionista
BarcelonaPreferiria no haver d’escriure aquest article. Perquè no és el meu negociat i perquè soc conscient de les amables reaccions que provocarà. El meu pecat original em treu autoritat moral per criticar Piqué i entenc que les meves valoracions es llegeixin sota sospita. Però el fet que a cap mitjà català ningú no digui determinades obvietats em retorna tota la legitimitat.
El futbol espanyol (i el futbol en general) està podrit. En això estem tots d’acord. Com ho estem quan jutgem personatges com Luis Rubiales o Javier Tebas. Però quan toca opinar i informar sobre els amics catalans d’aquests personatges, sobre els qui, des de Catalunya, han fet negocis amb ells (sigui en forma de drets televisius, de realització del VAR o d’organització de la Supercopa) se’ns encenen totes les alarmes, els silencis són eixordadors, els eufemismes imaginatius i les justificacions rocambolesques.
Per prudència i per ignorància m’abstinc d’entrar en la dimensió penal. Però no tinc cap problema en jutjar com a immoral fer de comissionista amb el govern d’Aràbia Saudita. "Ja se sap, tothom fa aquestes coses per diners", em diran alguns. “No, perdoni, tothom, no”. Estic segur que som molts els qui pensem que els diners no ho justifiquen tot. I aquí, només faltaria, l’equip dels teus amors no hi té res a veure: hi ha la mateixa proporció de bondat (i de maldat) entre els culers que entre els pericos.
Però al marge del Codi Penal i de l’ètica, hi ha una tercera dimensió poc explorada. El Gerard Piqué que feia, legalment, de comissionista, era en aquell moment futbolista del Barça. L’assetjador i presumpte delinqüent Rubiales era el màxim responsable de la Federació en què competia el futbolista Piqué, amb el qual, fins i tot, es permetia fer bromes sexuals i masclistes. Això sí, després d’haver-lo felicitat per la victòria i pel gol. Qui en últim terme mana als àrbitres (i aquí sentim com una remor el nom de Negreira) fent negocis de marisqueria amb un dels participants en la competició. Uns acords en els quals es repartia un pastís econòmic que beneficia l’equip de Piqué. Un acord que gairebé “obliga” que aquest equip (i el seu mirall a Madrid) quedi entre els dos primers de la Lliga o sigui finalista de la Copa (i per això tots sabem que el Girona no quedarà segon). Un acord, per tant, que interfereix en la competició.
¿De veritat que ningú no ho veu estrany? ¿Cal ser perico per trobar que això no està bé?