Ante Budimir: “La gent dels Balcans sabem que el camí per triomfar en el futbol és llarg”

BarcelonaAnte Budimir (Zenica, Iugoslàvia, 1991) és la principal amenaça de l’Osasuna en la seva visita aquest diumenge a Cornellà-El Prat (18.30 h, M. LaLiga). El davanter, que acumula sis jornades consecutives marcant, viu un dels moments més dolços de la seva carrera. El seu camí a l’elit, però, no ha estat gens fàcil. La seva família va haver de fugir de Bòsnia per la guerra quan tot just tenia sis mesos, problemes burocràtics van frenar la seva sortida de Croàcia i, després de diversos ascensos de categoria, ha trobat la felicitat a Pamplona. 

Des del 2008, quan va debutar com a professional, ha jugat en 10 clubs. Els últims dos, a Osasuna, on té contracte fins al 2025. Per fi ha trobat l’estabilitat?

— Sí, porto anys canviant de club per diversos motius. Aquest ha estat el meu camí. Ara porto dos anys a Osasuna i estic content. Conec bé els companys i ells a mi, i amb l’entrenador passa el mateix. La connexió amb el públic ens ajuda, ens dona un plus. Es nota que la gent de l’Osasuna viu pel seu club. Cada partit El Sadar és especial. M’agrada que la gent pressioni de manera passional i, després, sortir del camp i veure nens i famílies esperant-te. 

La seva trajectòria no ha estat fàcil i ha estat marcada per una guerra. 

— Vaig néixer a Zenica, ciutat on hi havia l’hospital més a prop del poble on vivíem, Ozimica. Però no recordo res, perquè la guerra va moure la meva família cap al comtat de Zagreb. Des del principi que vivia a Croàcia. No va ser fins als sis anys, un cop es va acabar la guerra a Bòsnia, que vaig tornar-hi per primer cop. Va ser complicat. Recordo que a la frontera hi havia molts militars, cascos blaus de les Nacions Unides. No és bo haver de requerir altres persones per arreglar l'entrada dins d’un país, però per sort això ja és passat. 

Com viu un nen d’aquella edat un conflicte bèl·lic?

— Quan ets petit no ho entens, però ho veus normal. Ens podíem moure per Zagreb parlant la mateixa llengua bosniana perquè allà tenen tradicions molt similars. Però quan amb 10 anys vas a veure les dues àvies, que segueixen a Bòsnia, i veus moltes cases amb forats pels atacs, t’adones que allà va passar alguna cosa seriosa. Quan es destrueix una cosa és difícil reconstruir-la. Hi ha coses que no s’han tocat, zones on veus que el temps s’ha aturat després de la guerra. Però és un país molt bonic, amb molta natura, i li tinc molta estima. No vull que torni a passar res similar als Balcans, som pobles amb tradicions i costums molt similars que ens hem de respectar. 

Quin record té de la seva infància a Croàcia?

— Molt alegre. Podia estar jugant tot el dia fora de casa sense que els pares patissin. Allà vaig començar a jugar a futbol. A uns 500 metres d’on vivíem hi havia l’estadi Radnik, on jugava el Velika Gorica, de la primera divisió de Croàcia. Amb set anys li vaig dir a la meva mare que volia anar-hi a entrenar. M’hi va portar i no he parat de jugar a futbol des d’aleshores. Mantinc la mateixa passió, sentiment i amor pel futbol que quan era un nen. Abans era un joc que compartia amb els meus amics, i ara, la meva professió. Em sento un privilegiat. 

En una altra entrevista a l’ARA, el jugador albanès de l’Espanyol Keidi Bare va explicar que el fet que els seus pares, que havien viscut una altra guerra, l’animessin a marxar del país amb 11 anys per tenir un futur el va marcar de per vida. 

— Quan neixes en països com Croàcia, Albània, Sèrbia o Bòsnia, saps que si un dia vols jugar on es practica el millor futbol del món has de marxar de casa. I això significa que algú t’ha de trucar. I perquè algú ho faci, has de ser millor del que tenen aquests països a casa. Cal treballar fort i aprofitar les oportunitats que tens. Saps que el camí és llarg i que ningú et regalarà res. Això la gent dels Balcans ho té inculcat. I al final t’ajuda, perquè t’exigeix entrenar més, estar més concentrat i treure el millor rendiment possible. 

La primera trucada que va rebre de l’estranger va ser del Lask austríac. 

— Amb 14 o 15 anys vaig anar a fer uns entrenaments per a joves perquè em veiessin. Vaig provar-ho en dos equips de la Bundesliga d’Alemanya i també a Anglaterra, al Liverpool. Però com que Croàcia no estava a la Unió Europea, tenia problemes amb els papers. Un entrenador croat, Andrej Panadić, va fitxar pel Lask Linz austríac i em va dir que anés amb ell al primer equip. Sabia que havia de sortir de Croàcia i era una oportunitat. Vaig fer la pretemporada, que va anar molt bé, i fins i tot vaig jugar una part del partit del centenari del club contra el Reial Madrid. Però quan havia de començar la lliga no em van poder inscriure per temes burocràtics, i uns mesos després vaig haver de tornar a casa. Poc després em va arribar l’oportunitat del Sankt Pauli, un club amb valors molt diversos i unes particularitats úniques al món. Allà vaig aprendre molt com a persona i futbolísticament. 

El 2015 la seva vida viu un punt d’inflexió amb el fitxatge pel Crotone italià. Marca 16 gols i viu el seu primer ascens.

— El futbol italià et fa entendre molta tàctica i valors molt diferents dels dels altres països on havia estat. Vam tenir molt d’èxit aquell any, perquè vam aconseguir el primer ascens de la història del club a la Serie A. Va ser un any increïble per a mi, va suposar un trampolí. L’etapa al Crotone em va marcar, tinc molts records especials d’allà, perquè és un club de la regió de Calàbria, una de les més pobres d’Itàlia. Són condicions inimaginables. Em va saber greu que aquest any baixessin a la Serie C (tercera) quan l’any passat estaven a la Serie A. 

La seva carrera va tornar a viure un moment clau quan va aterrar al Mallorca de Vicente Moreno, amb qui va viure un altre ascens. Què coneixia del club?

— Sabia que el Mallorca era un club de Primera amb nom, recordava que havien jugat a Europa i que Eto’o hi havia marcat molts gols. Amb Vicente Moreno vaig estar-hi molt bé. Em sembla un entrenador molt ben preparat. Dedica molt de temps al treball, és una persona que té molta passió, m’agrada molt com a entrenador. 

El 2020 arriba cedit a l'Osasuna i debuta amb la selecció de Croàcia. Tot plegat, amb 29 anys. 

— Cada jugador té el seu camí. El meu va ser diferent, el valoro i no el canviaria per cap altre. Al final les coses arriben si hi creus i treballes. Arribar a la selecció va ser especial, vaig disfrutar molt poder veure des de dins com funcionen i treballen jugadors com Modric, Rakitic o Mandzukic. Croàcia és una zona amb molt de talent, però també hi ha molt de treball al darrere. Hi ha jugadors amb molta ambició i molta competitivitat. Segur que la guerra va suposar un plus, però ja abans Iugoslàvia era molt competitiva en diversos esports. Portem a la sang l’amor per l’esport i aquest tarannà lluitador que ens ajuda a ser competitius a escala mundial. 

Es veu al Mundial del Qatar del novembre que ve?

— Vull anar pas a pas. Abans hi ha quatre partits molt importants amb l'Osasuna i, al juny, quatre partits més de la Lliga de les Nacions. Després ja veurem en quin moment estic.

Estudia economia a distància a la Universitat de Zagreb. Com li va?

— Ho porto bé, però ja estic saturat. Em falten cinc exàmens i un el tinc al maig, quan s'acaba la temporada. Tenir un grau et dona un valor i una perspectiva a banda del futbol. Estic molt a prop i vull acabar-ho, però no és fàcil, cada cop tinc més fills i menys temps. Compaginar una carrera universitària amb la de futbolista és complicat, però amb una bona organització i disciplina pots trobar hores al llarg del dia. Té avantatges, perquè t’ajuda a relaxar la ment i a no pensar sempre en el futbol. És bo formar-se i estar actualitzat. De moment no m’he parat a pensar què faré després del futbol. Primer vull acabar aquest grau, i més endavant ja tindré temps per fer un màster i per veure si faig alguna cosa que lligui el futbol amb el que estic estudiant. El temps dirà.