"En el futbol, un sou desorbitat et pot pujar al cap, però no és el meu cas"

BarcelonaA mitjans de la dècada dels 90, el pare d’una família d’un petit poble del Marroc proper a Tànger va agafar el visat i va viatjar tot sol a Catalunya per procurar una vida millor als seus. Durant uns quants anys va haver de treballar al camp com a temporer, sense papers, en diferents parts d’Espanya. Quan va poder regularitzar la seva situació i estalviar diners, el van acompanyar la dona i els fills. Es van instal·lar en un pis a Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat, on segueixen vivint amb alguns dels seus sis fills. Un d’ells és Omar El Hilali (2003) va fer-se un lloc a l’onze de l’Espanyol la temporada passada, a Segona, i ha mantingut aquest estatus aquest any a Primera. 

“No m’esperava consolidar-me tan aviat entre els titulars; per a mi ha estat una il·lusió tremenda, n’estic molt orgullós i vull aprofitar al màxim l’oportunitat”, assegura en una conversa amb l’ARA hores abans de visitar aquest dissabte el Santiago Bernabéu (21 h, Movistar LaLiga), on haurà de frenar Mbappé, Vinicius Jr. o Bellingham. “Sabem que tenen alguns dels millors jugadors del món, però tenim un pla i sortirem amb molta ambició per fer un gran partit”, afirma. Amb 21 anys, l’arribada a l’elit no li ha fet treure els peus de terra. A això hi ajuda tenir la seva família ben a prop. “Segueixo vivint a l'Hospitalet amb els pares i els germans petits, perquè els grans ja han marxat de casa, tot i que vivim molt a prop i estem tots molt units. És cert que el futbol mou molts diners i que un sou desorbitat et pot pujar al cap, però no és el meu cas. Els únics capricis que m’he permès són pagar viatges amb la família; així els pares estan contents”, se sincera. 

De petit, Omar passava les tardes jugant a futbol amb els germans en places on no sempre estaven permeses les pilotes. “Buscàvem un lloc on jugar; als carrers vaig aprendre a ser més astut i llest al camp”, admet. Els seus tres germans grans van haver de deixar aviat els estudis per treballar i ajudar econòmicament la família. La mare feia de mestressa i cuidava els nens, mentre que el pare, que es dedicava a la construcció, va haver de renunciar a la feina per problemes de salut.

“Gent com els meus pares no marxen de casa per gust; s'arrisquen a morir i a deixar enrere família i amics. Si marxen, és perquè on viuen les coses no funcionen i volen una vida millor”, diu el defensa, que demana empatia en una societat que tendeix a veure amb mals ulls els migrants procedents d’Àfrica. El futbolista, de fet, ha apadrinat aquesta setmana la Xarxa Antirumors, impulsada per l'Ajuntament de l'Hospitalet, que busca tallar manipulacions que generen discursos d'odi i que són la base de discriminacions de tota mena.

A diferència de Lamine Yamal, que va optar per Espanya, Omar no va tenir dubtes i es va decidir pels colors del Marroc. “Quan em van trucar, amb 15 anys, per disputar un torneig important a l’Àfrica, pensava que era una broma. Els pares es van tornar bojos; volia que se sentissin orgullosos. M’encanta viatjar sovint al Marroc per desconnectar. Hi tinc molts amics i records dels estius”, assegura amb orgull. Ja ha jugat quatre compromisos amb la selecció sub-23 i somia amb poder disputar un Mundial amb l’absoluta. “Tant de bo, però el primer és el club: fer una bona temporada en l'àmbit tant individual com col·lectiu. El que vingui serà una recompensa”, precisa. 

Va preferir l'Espanyol abans que el Barça o la Premier

L’Espanyol el va incorporar amb 13 anys procedent del Santa Eulàlia, al qual havia arribat procedent de l’Hospitalet Atlètic amb un dels seus germans. “Tenia altres ofertes del Barça, la Damm, el Cornellà i altres clubs catalans, però sabia el club que era l’Espanyol i la seva aposta pel planter. Els pares em van dir que és on creixeria més, i tenien raó”, reconeix. Els cants de sirena van repetir-se quan va fer el pas de cadet a juvenil. En aquest cas, d’un club gegant de la Premier League, el Manchester United. “Costa dir que no a clubs amb aquest poder, però no pensava en els diners, sinó en formar-me en el terreny esportiu. Volia tenir oportunitats; per això vaig renovar amb l’Espanyol. Faré tot el possible per quedar-me aquí”, insisteix.

El pas pel planter blanc-i-blau va marcar significativament Omar, que considera el “treball i la disciplina” com els principals valors que va aprendre al futbol formatiu i a la residència del club, l’Escola Túrbula. “Donen importància que els jugadors siguin puntuals, estudiïn i mengin bé”, rememora. El defensa, que va començar jugant d’extrem dret i va acabar reconvertint-se en central, va interrompre els estudis després d’acabar el batxillerat i d’haver iniciat un cicle d’esports. “Quan pugui m’inscriuré a la universitat; vull ser mestre infantil quan em retiri”, anticipa. Professor de nens i policia, de fet, eren les seves grans passions de petit. Abans, però, vol gaudir al màxim de la professió de futbolista. “Al ser el més jove del vestidor rebo consells de tothom i accepto totes les correccions i esbroncades sense males cares. A Cabrera, de fet, jo també l'he esbroncat algun cop”, diu somrient un dels grans actius de present i de futur de l’Espanyol.