La fantasia de la sobirania
El Barça i el Madrid són dels seus socis i l’Espanyol és de Míster Chen. Fa anys, però, l’Espanyol també era dels seus socis, tot i que només un cop vam poder escollir el president en unes eleccions (el guanyador va ser Juli Pardo, que en pau descansi, però d’això ja en parlarem un altre dia). Tot i ser unes entitats jurídiques de la mateixa naturalesa, a l'opinió pública (i publicada) catalana li agrada dir que el Barça és dels seus socis i el Madrid de Florentino. És una variant més d’allò que constitueix un dels axiomes nuclears de l’afició culer i de la premsa de samarreta: el Madrid és el mal i el Barça el bé. Jo crec que la corrupció i el joc brut en el món del futbol són tan dominants (i cada dia trobem un motiu més per constar-ho) que democràcia i futbol són conceptes antagònics. Els aficionats de clubs obligats a ser societats anònimes (d’aquella llei i dels quatre que se’n van salvar també n’haurem de parlar un dia) no tenim cap dubte sobre la nostra mínima capacitat d’intervenir en l’esdevenir del club. Però la dels socis propietaris tampoc és una capacitat extraordinària: l’entramat econòmic, polític, mediàtic i jurídic és prou complex per reduir la sobirania a quatre decisions sense importància. Quatre que no tenim nosaltres. Però quatre.
En aquest context en el qual, en el millor dels casos, només ets un client i en el pitjor una molèstia, hi ha moments en què et sents protagonista. Potser només és un miratge, o fins i tot un autoengany. Però benvinguda sigui, aquesta breu sensació de manar una mica. Els pericos, com a bons catalans, aprofitem qualsevol tema per fer bàndols (Melendo, RDT, Vicente Moreno, banderes, seleccions, xiulets). Fins i tot un dels jugadors més importants de la nostra història –segurament el més decisiu– com és Raúl Tamudo va generar en algun moment bàndols. Com vaig escriure algun dia, l’únic que compartim és el minut 21. Ara bé, les últimes setmanes un altre nom havia generat unanimitat: Rufete. Tots el volíem fora. Tots? No. Un home savi i solitari que viu a 10.000 km de Cornellà sembla que hi seguia confiant. Que li estava agraït per la seva fidelitat en els pitjors moments. Un únic perico partidari de renovar Rufete: l’únic perico que podia decidir el futur de Rufete. Finalment, va canviar d’opinió. No dubto ni per un moment que la decisió va ser seva. Però també vull creure que algú li va saber transmetre el que tots pensàvem, que algú li va explicar que estàvem molt enfadats i que la nostra paciència té un límit. Gràcies a nosaltres hi ha una petita esperança de renovació. Hem estat (una mica) sobirans. Crec. O això vull creure.
