Una evidència (positiva) al costat del sentiment de pànic
BarcelonaNo insistiré massa en l’obvietat que sempre em toca recordar: l’Espanyol és l’únic equip de la lliga que té el seu país i la seva ciutat en contra. Aquests dies hem vist com les autoritats asturianes donaven ànims (i finançaven desplaçaments) a l’Oviedo i com els seus mitjans celebraven la victòria en primera persona. El contrast és dolorós. Mai no sabem quina de les dues opcions habituals és preferible: que ens ignorin o que desitgin el nostre mal. En tot cas, ja hi estem acostumats i toca seguir resistint.
Aquesta setmana, però, alguns han descobert el que molts ja preveiem: els mitjans de Madrid -i per extensió, l’opinió política espanyola- també han pres partit en favor de l’Oviedo. Ells són l’equip modest, l’equip simpàtic, els de “la llegenda del sisè”. Representen una ciutat sana, una regió que mai no molesta. Fins i tot han aconseguit que Melendi passi per ser un bon músic i que ja ningú no recordi les seves aventures aèries.
Per al partit de diumenge no tenim relat. Només moltes ganes de guanyar-lo. Necessitat, fins i tot. I, sobretot, molta por. És un tot o res. Crec que és raonable parlar del partit més important de la nostra història. Mai, en els nostres cinc únics descensos, ens hem quedat un segon any a Segona. I, al costat d’aquest sentiment de pànic, una evidència: és possible. Perquè no es tracta de “remuntar”. Es tracta, simplement, de guanyar un partit. Tot està en mans dels jugadors. Nosaltres, els aficionats, no fallarem. Ens quedem sense revetlla perquè sabem que tots som necessaris.
Els jugadors han de ser conscients que la nostra felicitat està en els seus peus. I, sobretot, la nostra pena. Han de ser conscients que no hi ha alegria més intensa que la que t’evita una gran desgràcia. No es tracta de jugar bé. És futbol del més primitiu: es tracta, només, de guanyar. Com sigui. Ningú no recordarà com va anar el partit. Només recordarem el moment del, confiem, gol decisiu d’un dels nostres. Com recordem el d’Albesa a la promoció contra el Málaga, el de Tamudo contra el Múrcia o, sobretot, el de Coro contra la Reial Societat. A partir de diumenge, el gol més mític de la nostra història ja no serà el del noi de Banyoles: serà el de Puado o el de Nico (no descarto Jofre, Omar o Gastón: en tot cas, un de la casa).
Estem sols. Només ens tenim a nosaltres. Però hem pres una resolució: ser feliços per sobre de tot, contra tots i contra nosaltres.
