Ni esma per fer la carta als Reis

Quan fas la carta als Reis penses en el que desitges i, per tant, no tens. Vist així, la meva carta en clau perica podria ser interminable. Però a més de la manca, el desig expressa il·lusió i esperança. I d’això no ens en queda ni gota. La, fins avui, última mala notícia ha estat la marxa de Sergio Aguilar –cap de comunicació del club–. Sovint, en aquest mateix espai, havia elogiat el Sergio. Era estrany que, entre tanta incompetència, hi hagués un executiu tan bo. El Sergio tenia –té– una idea del que ha de ser l’Espanyol. Els que han quedat no només és que siguin incompetents: és que no tenen cap pla, cap idea del que és i ha de ser el club. I encara pitjor: pensen que l’Espanyol es pot dirigir sense una idea, sense un sentit. Per tant, la mala notícia no només és que hàgim perdut el millor cap de comunicació: la mala notícia és que ha marxat l’únic executiu que havia fet un diagnòstic i una estratègia sobre el present i el futur del club. Suposo que, a banda de fer-ho per dedicar temps a la seva família, en el rerefons de la seva decisió hi ha la solitud que deu haver sentit entre tant incompetent, entre tant executiu que no passaria ni la primera fase en un procés de selecció de personal.

Sergio Aguilar reunia dues condicions importants per fer la feina que feia: ser un gran professional i ser un gran perico. En el mercat n’hi ha uns quants que reuneixen aquestes condicions. En el club, cap. I molts dels directius o executius actuals o recents, cap de les dues. Així és impossible que ens en sortim.

Tots sabem que els Reis són màgics. Però també sabem que els nens rics reben més regals que els pobres. I que les cartes dels nens rics són més llargues i exigents que les dels pobres. De fet, els nens –al demanar només allò que saben que els poden portar– són molt més màgics que els Reis.

Tot i la poca il·lusió, em rebel·lo perquè el dia de Reis forma part del meu amor etern per l’Espanyol. Tot va començar fa més de cinquanta anys amb una samarreta que, per un atzar que per a mi va ser destí, va caure a la butaca amb el meu nom a casa els avis. Des del privilegi que em dona aquest vincle tan especial entre els Reis d'Orient, l’Espanyol i jo, m’animo a fer dues peticions. Una d'important (i urgent): que el club deixi d’estar en mans d’uns incompetents que no l’estimen. I una altra d'urgent (i important): l’ascens.