Un equip de Segona, uns jugadors de Segona

Un gran iot en què tots haurem de remar. Així va definir de manera brillant per gràfica Fran Garagarza l’Espanyol d’enguany. A tots ens satisfan els elogis i crec que és per això que ens hem quedat més amb la part del iot que amb la dels rems. A mi la definició m’agrada amb tota la seva cruesa. Som uns milionaris decadents descendents d’una noble nissaga que ho ha perdut tot excepte el palau familiar. Com més reivindiquem qui som i d’on venim, més possibilitats tenim de quedar-nos on som. Com més assumim la nostra condició –fins que no es demostri el contrari, la mateixa que l’Amorebieta o l’Eldenc– més possible és sortir-nos-en.

Tots els estaments del club han de fer-se càrrec de la nova condició: prioritzar autocar o tren com a mitjà de transport, oblidar-se dels xàrters, treure-li alguna estrella als hotels habituals, obrir els entrenaments, normalitzar l’accés als futbolistes. Perquè tots som de Segona. Però especialment ho són els jugadors.

Ho són els qui han marxat, començant per un Joselu que acumula dos descensos seguits (tant de bo un tercer la temporada vinent) i Pedrosa. I també ho són la resta de titulars, malgrat que tots, segons els rumors, han rebut ofertes d’equips de Primera. Tots menys –jo ja ho deia– Óscar Gil, però no hem baixat només per culpa de no tenir un bon lateral dret. La resta (amb l’excepció sagrada de Sergi Darder) han demostrat ser jugadors de Segona. No poden desentendre’s del que ha passat. Per tant, quan Garagarza s’hi reuneixi i els miri als ulls això és el primer que els hauria de recordar: si vols recuperar el prestigi i la dignitat de l’elit, fes-ho corresponsabilitzant-te de la situació. Nosaltres no t’ajudarem a sortir d’un fang en què ens trobem, sobretot, per culpa teva i dels teus companys.

El director esportiu que abans de fitxar un futbolista entrevista la seva dona