El dubte entre desitjar tenir raó o que guanyi l’Espanyol

“Jo ja ho deia” és una de les frases més odioses que hi ha. Sovint és sobrera: ho deies tant, eres tan pesat repetint-ho que ningú no ho ha oblidat. Quan els fets t’han donat la raó tots hem pensat en tu. Per tant, el millor que pots fer és gaudir de la teva victòria amb l’elegància del silenci. També pot ser que hagis dit això, el contrari i moltes coses més. En aquest cas, el “jo ja ho deia” és trampós: has dit tantes coses i tan diferents que era impossible que no l’encertessis. I encara hi ha una altra variant: que portis molt temps avisant d’algun mal proper. Tard o d’hora tindràs raó. Perquè tard o d’hora arribarà la desgràcia que portes temps pronosticant com a immediata i podràs gaudir del plaer d’emetre l’odiosa frase.

Un bon tribunero mata perquè la realitat li permeti dir aquesta frase. I a l’Espanyol en tenim molts. M’atreveixo a dir que en una proporció superior a l’habitual: som l’aristòcrata decadent que enyora un passat gloriós que, de fet, mai no ha tingut. Ara que hem entrat en una fase crítica de la temporada –dues derrotes consecutives, tres punts dels últims dotze en joc– escoltem tot de savis que ens diuen que ells ja ho deien: que si Luis García no està prou preparat, que si la defensa, que si l’equip està sobrevalorat, que si els fitxatges de Garagarza no són prou bons. Entenc, perquè és el meu, el sentiment de ràbia i impotència quan el teu equip fa un partit lamentable i perd. Estem perdonats per tot el que pensem o diguem en aquella situació. Però és sa –per a un mateix i per al col·lectiu– que no siguem presoners dels judicis fets des de la ràbia i la frustració. Hem d’evitar convertir-los en prejudicis que determinen la nostra mirada i els nostres desitjos.

Els errors de sempre espatllen la festa d’aniversari de l’Espanyol

Hi ha decisions de Luis García que no entenc, però vull estar equivocat i que m’acabi de convèncer. No sé veure què aporta Pere Milla a l’atac de l’Espanyol, però vull que em faci callar a base de gols i assistències. Veig un Braithwaite despistat, però tant de bo siguin només sensacions meves i sigui el pitxitxi de Segona. Vull, en definitiva, que l’equip esvaeixi tots els meus dubtes i jo pugui dir la millor de les frases: estava equivocat. Fins i tot ho vull en un cas en el qual és impossible que estigui equivocat com és el d’Óscar Gil. Perquè l’Espanyol és l’únic àmbit de la meva vida en què la millor victòria no és tenir raó.