Què diferencia els propietaris xinesos de l'Espanyol i de l'Inter de Milà?

BarcelonaQuè tenen en comú l’Espanyol i l'Inter de Milà? Aparentment, poca cosa, més enllà de la seva extensa història. El cert, però, és que els seus respectius propietaris, Chen Yansheng (Rastar Group) i Steven Zhang (Suning Holdings), són dos dels pocs empresaris asiàtics que encara no han venut els clubs que, ara fa menys d'una dècada, van canviar de mans arran de l'opa xinesa sobre el futbol europeu. Ells, com altres compatriotes seus, tenien els recursos necessaris i la voluntat de dirigir un gran club de futbol. Però quin motiu va portar almenys una dotzena d'empresaris xinesos a invertir 2.000 milions d'euros per comprar la majoria accionarial o bé una participació minoritària de destacats clubs europeus?

Exactament el mateix que ara els porta a desinvertir en aquest esport: una decisió del govern de la Xina. El 2014, el Consell d’Estat del gegant asiàtic, per ordre del president Xi Jinping, va desenvolupar un pla per reformar la indústria esportiva que pretenia convertir el país en una potència també en el món del futbol, un dels pocs reductes on la Xina mai havia tingut un pes específic al llarg de la història. El repte, a llarg termini, aconseguir un Mundial abans del 2050. Per això es va desenvolupar un pla per convertir el futbol en una matèria d'Estat. D'entrada, es van crear centenars d'acadèmies per tot el territori, bona part d'elles amb tècnics estrangers, molts dels quals catalans, per tal d'implementar la seva metodologia de treball. També es va incentivar els empresaris a invertir en futbol. 

Portes endins, els clubs de la Superlliga Xinesa van començar a apostar fort fitxant noms de primer nivell mundial com Oscar, Jackson Martínez, Hulk, Paulinho, Bakambu o Tévez. Mentre s’inflava una bombolla que el mateix govern no va tardar a regular, diversos empresaris van trobar en aquest context l’oportunitat ideal per sortir de compres al Vell Continent. En aquell moment, invertir en futbol no només estava ben vist, sinó que era una petició governamental. Entre 2015 i 2016, diversos conglomerats empresarials xinesos van entrar al capital d'almenys una dotzena d’històrics clubs europeus: des de l’AC Milan al Manchester City, passant per l’Aston Villa, l’Atlètic de Madrid, el Wolverhampton, el Granada o l’Espanyol. 

Cap d'aquells empresaris, però, s’esperava que el govern xinès canviés radicalment d’opinió poc després. El 2017, el mateix executiu va començar a recomanar limitar les inversions en determinats sectors com el futbol, consell que mesos més tard convertiria en norma: de la nit al dia, l’executiu de Xi Jinping va tallar l’aixeta a tots aquells empresaris que volguessin exportar capital del gegant asiàtic per invertir-lo en aquest sector. El motiu? S'argumentava que, així, no s'afavoria la proliferació del talent del futbol xinès. Només aquells hòldings amb societats i capital fora de la Xina van trobar un subterfugi que els permetés mantenir intactes les seves inversions. La resta van quedar tocats, ja que van veure que ja no podien injectar més diners als seus nous clubs. És el que li va passar a Chen Yansheng: des del 2018, només ha pogut ampliar capital en dues ocasions, i totes dues a través d'una capitalització de préstecs prèviament concedits al club. És a dir: no eren diners que sortien de la Xina, sinó que ja eren a Barcelona. 

La desinversió xinesa, des de Milà fins a Granada

A Milà, el grup Suning va veure limitada la seva capacitat d’inversió en un Inter que, gràcies a la nova propietat xinesa, no només va aconseguir tornar a disputar la Champions sis temporades després, sinó que va arribar a guanyar una Sèrie A i a classificar-se per a una final continental una dècada després. La nova normativa del govern xinès, però, va impedir a aquest gegant dels electrodomèstics, que factura 69.000 milions d'euros anuals, adquirir el 31% de les accions que encara controlava l’anterior propietari de l’Inter, Erick Thohir, i que va acabar comprant LionRock, un fons amb seu a Singapur. 

A més, des de fa uns quants anys, Steven Zhang busca inversors als Estats Units que vulguin entrar al capital del club o bé, directament, prendre el control de l'entitat. El 2021 va arribar a negociar amb el fons britànic BC Partners la venda del 40% de les accions de l’entitat per uns 500 milions d’euros, però l’oferta no va satisfer les seves pretensions. Altres fons saudites i nord-americans han mostrat interès recentment per comprar un club que el 2021 va necessitar un préstec de 275 milions del fons Oaktree (EUA) per sanejar el seu balanç després d’arrossegar unes pèrdues de 488 milions durant la pandèmia. 

Mentre Zhang busca fórmules per sostenir econòmicament l’Inter, l’altre equip de la ciutat, l’AC Milan, fa temps que va deixar enrere la propietat xinesa. De fet, tot just va durar uns mesos: Li Yonghong no va tornar a temps el primer pagament del préstec amb què va adquirir el club i va perdre'n el control. El Milan va passar a mans del fons d’actius dirigit per Paul Elliott (EUA), empresari que l'any passat va vendre l'entitat per 1.200 milions a RedBird, grup nord-americà accionista de Fenway Sports (el propietari del Liverpool i del Tolosa, entre altres clubs). L’efecte dominó es va estendre per tot el continent: Wanda va vendre el 20% de l’Atlètic a Quantum Pacific Group; Recon Group va transferir l’Aston Villa a dos empresaris d’Egipte i dels EUA, i el Niça va passar de NewCity Capital a Ineos, multinacional britànica. DDMC, propietari del Granada, negocia la venda del club al grup nord-americà Mountain Star Sports Group, que fa un any va negociar la compra d’un Espanyol que Yansheng es resisteix a vendre tot i no poder injectar-hi més diners.