Un desastre

BarcelonaRaúl de Tomás ja és jugador del Rayo Vallecano. Bon vent i barca nova. Jo mai no el vaig estimar i, per tant, no em sento traït per un ídol. Crec que vaig ser el primer –tot i que sempre hi ha algú que ha dit les coses abans que tu– que vaig expressar públicament que RDT, malgrat el seu talent i els seus gols, no mereixia el nostre amor. Aquí mateix, el 21 de desembre del 2020 (no portava ni un any a l’Espanyol), vaig escriure que no es podia confondre el sexe (tot just aquella setmana havíem tingut l’orgasme del gol contra l’Almeria) amb l’amor (qui menysprea el col·lectiu i només s’estima a si mateix no pot ser mai objecte del nostre amor). No calia esperar el seu lamentable comunicat d’aquesta setmana per saber el nivell intel·lectual i moral d’aquest futbolista. Perquè se li poden criticar moltes coses, però no enganya. Una altra cosa és que el món del futbol sigui el dels cecs que no hi volen veure perquè els gols ho tapen tot. Una altra és que quan això s’acaba alguns descobreixin que RdT és un intent fallit i defectuós del pitjor Cristiano Ronaldo o que Messi mai no va dir ni una paraula en català. 

RDT: la gestió ruïnosa d'una sortida que no deixa ningú ben parat

Ara bé, el nostre problema no és RdT i ni tan sols el negoci ruïnós que hem fet. El nostre problema és que tenim un club dirigit per incompetents. Quan els sents no et generen cap confiança. Amb les honroses excepcions de Sergio Aguilar i Diego Martínez, la resta no transmeten la sensació de tenir les competències necessàries per complir amb èxit les seves funcions. Però sovint les sensacions són enganyoses. Tots coneixem professionals que no semblen preparats i després, amb els fets, demostren la màxima excel·lència. En el nostre cas és tot el contrari. Els fets no només confirmen les sensacions: les empitjoren amb escreix. La gestió del club és un desastre absolut. No hi ha cap indicador positiu. Des que és propietat de Míster Chen, els tres àmbits centrals d’un club de futbol han patit una forta recessió: estem pitjor socialment (sense portaveu, sense pericos al capdavant, sense relat, cada cop amb menys abonats, encara amb enfrontaments amb els “apolítics”), pitjor esportivament (la ressaca del descens serà llarga i la Champions promesa competirà en terminis amb la declaració d’independència) i pitjor econòmicament (més enllà dels diners insuflats per l’empresari xinès –moltes gràcies–, la planificació econòmica amb les previsions de creixement no superaria ni l’avaluació més generosa).

Raúl de Tomás en el pecat porta la penitència. Ni mitja llàgrima. Però la gestió del seu traspàs és un símptoma (un més) del desastre d’organització que és l’Espanyol. Hem d’encendre totes les alarmes.