Converso amb el Carlos mentre toco el violí
Quin plaer tan gran compartir pàgina amb el meu admirat Carlos Marañón. La nostra amistat està molt per sobre de les nostres vivències compartides. Si més no, de manera presencial. Ens tenim una estima molt especial. Som amics en la distància amb la seguretat que algun dia tindrem temps per ser amics des de la normalitat.
La gran entrevista que li fa el Roger Requena dona per estirar molts fils. Té raó quan afirma que, si comparem Barcelona amb Madrid, nosaltres som molt més el Rayo que no pas l’Atlètic. Però això que es presenta com una descripció és, sobretot, un símptoma. De la nostra fragilitat i incompetència intrínseques, però sobretot d’una patologia catalana. Per culpa de ser una nació sense estat, però no només, Catalunya necessita reafirmacions identitàries constants que tendeixen a la simplificació. És el país del periodista nacional, de la model nacional, del cantant nacional, de l’entrenador nacional i del club nacional. Un de cada. Ben gran, però només un. Res binari ni divers. I l’esport com a màxima expressió: un immens eucaliptus que no deixar créixer res al voltant seu. Som el Rayo per culpa nostra. Però també perquè el país no dona per a més. Això sí, si un dia Catalunya fos independent, deixaríem de ser el Rayo perquè el Barcelona seria, com a màxim, l’Ajax.
El Reial Madrid és a Espanya el que el Barcelona és a Catalunya. Però mai no he sentit cap merengue dir a un seguidor matalasser o del Rayo (o del Betis o del Vila-real) que no és un bon espanyol pel fet de no ser seguidor de l’equip blanc.
Som el Rayo, també, perquè per progressar en el periodisme esportiu sent perico t’has d’amagar, ser molt prudent o renunciar a tenir una certa projecció. Joan Maria Batlle o Cristina Cubero van optar per amagar-se sota una altra samarreta. Als qui han optat per la prudència o per la renúncia, els respecto prou per no esmentar-los. A Madrid, a Espanya, pots dirigir un programa radiofònic esportiu de màxima audiència declarant-te seguidor de l’Atlètic. Aquí, tots han de ser del mateix color i el seu nom el sap tothom.
Som el Rayo de Cornellà, Carlos. Tens raó. I jo he tocat el violí perquè el partit de dissabte em fa molta mandra. Segurament perdrem. I ens diran que som el filial i que ens deixem guanyar. Perquè quan perdem contra el Valladolid és perquè som dolents. En canvi, contra els blancs és perquè som el filial. I això que el Madrid ha estat l’únic club professional de la Lliga que no ha signat la queixa pel cas Negreira-Barça. No sé si se m’interpreta...