Causes, responsables i perills que l'Espanyol torni a festejar amb el descens

BarcelonaEntre tots l’estan matant, i ell sol s’està morint. La temporada 2022-23 de l’Espanyol s’assembla cada cop més a una novel·la negra en què l’afició blanc-i-blava fa de detectiu i no deixa d’assenyalar culpables mentre veu com, inevitablement, l'equip fa cada cop pitjor cara. Espòiler: de responsables n’hi ha més d’un. L'última derrota, contra el Celta, va provocar els primers càntics de l’afició demanant el cap d’un Diego Martínez que, si no hi ha un gir radical d'esdeveniments, s’asseurà a la banqueta visitant de Montilivi d’aquí dues setmanes. “No hi ha cap decisió a prendre. El Diego és el nostre entrenador”, expliquen a l’ARA fonts del club blanc-i-blau. Martínez, que sap que té el suport de la plantilla, assegura que es veu capacitat per tirar endavant la situació.

A la grada, però, cada cop són més els que enyoren un Vicente Moreno a qui fa mesos demanaven cessar. I això que el tècnic de Massanassa va complir amb els objectius marcats pel club: ascens al primer any i permanència al segon. El tercer havia de ser el curs de l’abordatge a Europa, o així si més no se li va vendre a Moreno, a qui van acomiadar amb l’obra inacabada. 

Però ¿quin motiu explica la confiança del club en el tècnic gallec, que només ha aconseguit sis victòries en 26 jornades i té l’equip a tocar del descens? D’entrada, als despatxos nobles del club consideren que bona part dels problemes que viu l’equip no poden atribuir-se a l’entrenador, sinó que són estructurals i, en bona part, heretats de la gestió feta en els últims cursos. Ho evidencia el fet que, en les tres últimes temporades a Primera —des del 2019— l’Espanyol només hagi sumat 21 triomfs en 102 partits. Un de cada cinc disputats.

Els fitxatges no ajuden a aixecar el vol

La direcció del club assumeix la seva part de culpa en els desequilibris d’una plantilla que, a l’estiu, es va tancar amb mancances força evidents. "Tenim unes virtuts molt diferents els uns dels altres, hem de deixar de banda les individualitats i unificar criteris. Hem de prioritzar l'aspecte col·lectiu, ser més forts en defensa i fer tots un mateix partit", deia el capità perico, Sergi Darder, renovat com a pal de paller del projecte. Els reforços d'hivern han aportat un cert impuls, però no estan servint per aixecar el vol. Aquest escenari recorda el del gener del 2020, quan el club va fer un esforç econòmic en quatre reforços que hauria d’haver portat l’estiu anterior i que no van servir per evitar el descens. Les queixes de Diego Martínez tenien fonament, però ara té arguments futbolístics de sobres per treure-li força més rendiment a una plantilla que encara no té clar a què juga. Acomiadar ara el gallec, amb contracte fins al 2024, implicaria un cost econòmic que restaria capacitat per a nous reforços. Un nou retorn a Segona, amb tot, seria encara més dolorós econòmicament, perquè l'ingrés que rebrien del fons d'ajudes al descens seria inferior que el del 2020. Posaria en risc alguns patrocinis, podria obligar a vendre talent i amenaçaria amb un procés de desafecció social, entre altres conseqüències.

Inestabilitat als despatxos de Cornellà-El Prat

La mateixa afició que s’impacienta amb el joc de l’equip i que va desesperar-se amb les flagrants errades defensives de les primeres jornades fa temps que mira amb recel una llotja on no hi ha el màxim responsable del club. Chen Yansheng ha liquidat el deute històric del club gràcies a una injecció de 160 milions d’euros, una xifra que vol incrementar, però que no pot per culpa de la normativa del govern xinès. La gran llosa del seu mandat està sent la gestió esportiva. En set anys, el club blanc-i-blau ha tingut fins a quatre directors generals, cinc directors esportius i nou entrenadors diferents. Una revolució simptomàtica. Ara, amb Mao Ye a la direcció general, ja no té més escuts.

Jugadors cars que perden valor

Les pèrdues acumulades de 40 milions durant els últims tres exercicis, atribuïbles al descens a Segona i a la pandèmia, però també a l’elevada despesa invertida en traspassos i salaris de jugadors que no han mostrat el rendiment esperat (des de Vargas a Calero, passant per Embarba, Vadillo o Dimata, per posar alguns exemples), condicionen les possibilitats de club a l’hora d’acudir al mercat. Rufete també entra en aquesta equació. El límit salarial de l’Espanyol seguirà caient davant la impossibilitat que Chen Yansheng executi noves ampliacions de capital i mentre l’entitat no sigui capaç de tancar alguna gran venda. L’estiu passat l’entitat confiava en poder refer la plantilla amb els prop de 40 milions que esperava ingressar de RDT i Pedrosa. El primer no va presentar cap oferta formal fins al 31 d’agost. El segon, que se sentia menystingut per unes declaracions de l’anterior CEO, José María Durán, en què deixava entreveure que tenia el cartell de transferible, va decidir no renovar i marxarà gratis a l’estiu.

Brots verds a baix cost 

Condicionat per la falta d’ingressos ordinaris i extraordinaris, l’Espanyol s’ho juga tot a una carta: assolir la permanència i fer els canvis adients a l’estiu. El club té clar que no té capacitat per a grans alegries econòmiques al mercat, fet que obliga Domingo Catoira a operar amb un escàs marge de maniobra, un escenari, d'altra banda, ben conegut a l’entitat. Noms com ara Joselu, Braithwaite, Vinícius o Brian Oliván demostren, amb tot, que no calen diners, sinó bon ull, a l’hora de fitxar.