Els catalans de merda som nosaltres
Jordi Bofill li ha donat una setmana de marge a Domingo Catoira. Perquè les meves preocupacions periques estan concentrades en l’horrorosa planificació esportiva que es confirma en aquest mercat d’hivern. Del partit de dissabte em vaig quedar amb la pena de veure David López jugant contra nosaltres i amb la incomprensió d’haver deixat escapar el perico Ramon Terrats i la cessió de Riquelme. Després, quatre polèmiques absurdes a Twitter i a pensar en la final de Getafe.
Tot això fins que va arribar als meus ulls un article que mai vaig pensar que llegiria al meu diari. I dic “meu” sense ànim d’exclusivitat però amb una certa autoritat moral. Perquè hi escric i el llegeixo des del primer dia. Perquè sempre l’he defensat. Perquè l’1 de setembre del 2009 –quan encara era un projecte– ja vaig ajudar a pensar-lo. En nom de tot això demano perdó per l’article que va publicar Jordi Bofill contra l’Espanyol i la seva afició. Perquè està fet amb afany ofensiu i perquè, des del meu punt de vista, no compleix els criteris periodístics del diari. L’opinió i els prejudicis del periodista dominen i taquen el que es presenta com una crònica informativa.
El Girona i l’Espanyol són i han estat clubs amics. Així ho va haver de recordar ahir el seu expresident Francesc Rebled: en els mals moments del club gironí, l’únic club que els va ajudar va ser l’Espanyol. Entre pericos i gironins no hi ha rivalitat perquè no hi ha prou història. Alguns han intentat delegar en el Girona la feina bruta de barallar-se amb nosaltres. Però el nostre rival només té un nom i el sap tothom.
I és aquest rival el que hi ha darrere els atacs de Jordi Bofill a l’Espanyol. Així s’ha escrit a Twitter (aquesta font que tant agrada al meu company de pàgina): el dit de Yangel Herrera és la resposta al dit de Joselu. No cal afegir-hi res més.
Al camp de l’Espanyol no s’insulta Catalunya. Mai no ha passat i fa 50 anys que hi vaig (Jordi Bofill no hi era ni dissabte). Hi passen coses que no m’agraden: les critico i lluito contra elles. Però ni “Puta Catalunya” (com algú deia en la gran font de veritat), ni “catalans de merda, marxeu d’aquí”. Això és mentida. ¿Puc assegurar que no hi hagi un boig que ho hagi dit? Òbviament, no. Però d’una (improbable) anècdota no se'n pot fer una notícia. I si es fa, penso que el més adequat és rectificar i disculpar-se.
Entenc que si és notícia és perquè és representatiu. I, de fet, ho és: és representatiu de com és de fàcil atacar, mentir i insultar quan es tracta de l’Espanyol. Perquè si hi ha catalans de merda, si hi ha catalans que sobrem, està clar que som nosaltres.