BarcelonaNo em canso de recordar-ho: per obligació i per convicció l’Espanyol ha de ser un club de planter. Per obligació, perquè, més enllà dels excedents d’un empresari xinès, no té cap suport econòmic ni financer que li permeti competir amb els clubs amb els quals –en una situació normalitzada– hauria de competir. Per convicció, perquè aquest és l’únic relat compartit per tots els pericos i l’únic que ens pot fer créixer. La millor manera de fer tangible la indiscutible catalanitat del club és que el gruix dels seus jugadors siguin del planter. Davant del catalanisme retòric, el catalanisme dels fets. Ajudar, tenir cura i mimar els clubs del conjunt del país i els jugadors del futbol base sense posar sobre la taula grans xifres ni amb l’arrogància de qui es creu l’amo de tot.
I quan parlo de jugadors del planter em refereixo als qui hi han passat un mínim de temporades, no a futbolistes fitxats com a professionals que juguen uns partits al filial per acabar de foguejar-se. Les trampes al solitari ja les fan uns altres.
Ara bé, perquè aquest model funcioni tots els estaments del club –afició inclosa– han de millorar. Alguna cosa s’està fent malament quan jugadors amb molts anys al futbol base de l’Espanyol marxen lliures perquè no hi ha acord en la renovació del contracte. Melendo (a mi encara em sap greu), Pedrosa (mai no ens va arribar al cor) i, pròximament, Nico Melamed (el segon jugador que té l’honor de portar el 21 des que aquest número és un símbol). El club no els valora prou, suposo. Però durant els seus anys de formació no s’ha transmès de manera suficient les ganes d’arribar i consolidar-se al primer equip. Si no volen quedar-se al club de la seva vida, vol dir que algú ha fallat. Però si no valoren prou el club de la seva vida, bon vent i barca nova.
Tampoc no és coherent que un club de planter vengui Simo o Víctor Gómez. La dimensió de les plusvàlues no pot ser el principal criteri. I l’afició també cal que sigui coherent: amb els jugadors del planter hem de ser més pacients. Tant els que tendim a idolatrar-los (amb ells soc enamoradís de mena: Omar comença a competir amb Nico en el meu cor), com els qui els tracten com si fossin fitxatges milionaris (he de reconèixer, però, que amb Pol Lozano s’està tenint un comportament exemplar que no s’ha tingut amb Joan Garcia).
Volem guanyar. Sempre. I ara, volem guanyar per pujar a Primera. Però que les urgències (importantíssimes) no ens facin oblidar l’important (qui som i qui volem ser): puix que és del planter, mirem-lo amb millors ulls.
