Que el futbol espanyol està podrit ha deixat de ser una sospita. Rubiales, Negreira, Tebas, Rocha... Ja no són noms de dirigents esportius: ara són noms de casos. En la mesura que anem confirmant la corrupció i la manipulació en tots els àmbits del futbol, quins motius tenim per pensar que el que decideixen els àrbitres al camp (o, encara pitjor, al VAR) és fruit de la honestedat?
No se’m pot acusar de no ser crític amb el meu club i amb el meu equip. Tampoc no voldria que ningú pensés que estic disgustat amb el resultat. De fet, crec que és un bon resultat, com ho va ser la victòria de diumenge contra l’Albacete. Però tant un partit com l’altre em semblen un escàndol arbitral tan gran que no em crec que no hi hagi premeditació. I, com que ningú no ho dirà, em sento amb el deure d’insistir-hi a risc de fer-me pesat i de rebre de valent. Però porto el paraigua de fàbrica.
El VAR només entra per perjudicar l’Espanyol. Sigui o no sigui error manifest. Fins i tot disposat a equivocar-se de manera manifesta com amb el penal corregit d’ahir. Però no només. ¿Per què diumenge entra el VAR per expulsar Aguado (en una jugada que l’àrbitre havia vist i havia decidit sancionar com a groga) i ahir no entra quan el mateix jugador del Leganés -i amb dos minuts de diferència- trepitja la cara d’Omar i després li dona una coça també a la cara? Quin és el criteri? Això sense entrar en el detall d’una segona groga perdonada a un Undabarrena a qui el seu entrenador ha canviat a correcuita, no fos cas que l’àrbitre s’ho repensés.
No em cansaré de recordar que ens van enviar a Segona amb decisions arbitrals incomprensibles. Això és tan veritat com que vam tenir uns porters nefastos i un joc mediocre. Però amb les mateixes errades i amb uns arbitratges justos ara seguiríem a Primera.
L’Espanyol és el club més gran de Segona. Però se’l tracta tan malament com la temporada passada. No tenim ni una ciutat, ni un país ni una premsa que ens defensi (tot el contrari). Tenim uns dirigents incompetents i un propietari a la Xina incapaços d’aixecar la veu. Estem pagant dues errades de la temporada passada. Haver anat a la justícia ordinària pel cas Lewandowski (un altre cas!) i la indefensable invasió del camp el dia del Barcelona. D’aquí, crec, plora la criatura. En els set partits que queden no ho arreglarem. Per tant, només tenim una opció: no cometre ni una errada més, ser molt millors que els contraris. Guanyar-ho tot sabent que hi ha uns senyors de negre (sempre de negre!) que ho volen impedir. Posem-los-hi difícil.
